Nou apunts sobre el debat llu/lls

1. La llista unitària és la millor opció per fer un plebiscit, però sota una condició: que els partits amb electorat indy no es presentin.

2. Aquests partits van des de CiU fins a ICV (~45%) i Podemos (~31%), i és obvi que ICV i Podemos no renunciaran a presentar-se. Ni tan sols la CUP tenint un ~87% d’electorat independentista, que no sumaria a la llista unitària.

3. No tots els independentistes tenen el mateix ordre de preferències. Pregunta: els antiretallades i antiprivatitzacions votaran el Mas?

4. Doncs ja està. La pregunta es respon per sí mateixa. Si l’electorat no va a l’aritmètica, l’aritmètica va a l’electorat. Però compte:

5. Això no vol dir que fer les llistes tradicionals sigui la solució. Si la solució fos tan clara tot aquest debat no existiria. No la sabem.

6. Proposta: la CUP, ERC i CiU renuncien a presentar-se i la societat civil fa una llista plural separada en tres eixos ideològics.

7. Els partits poden donar el seu suport a l’eix que més els abelleixi per afinitat ideològica, i avall. I ben nodrides de ciutadans.

8. Així, la llista plural tindria un sol color i tres subllistes amb doble programa: el del Sí a la independència i el programa ideològic.

9. L’electorat indy d’ICV i Podemos podrà decidir entre aquests o una de les dues llistes d’esquerres de la llista plural. Més fàcil, impossible.

PS: Els percentatges corresponen a l’electorat independentista de cada partit polític, segons el GESOP. Segons el CEO, l’electorat independentista d’ICV és d’un ~50% i el de Podemos és d’un ~26%; força similar, ja que només varien 5 punts en cada cas.

Tothom s’hi ha de sentir còmode

Llegeix aquest article fent-ne una abstracció des de la racionalitat i no des dels apriorismes.

Sobre la llista unitària

El president Mas ha proposat una llista per concórrer en unes eleccions en clau de plebiscit per iniciar un full de ruta que ens porti a la independència; i ha dit, a més, que la proposta és millorable i negociable.

El pilar central de la proposta, ja el sabeu: és el de formar una llista unitària nodrida amb personalitats i experts de la vida civil. Que la llista sigui formada per aquestes persones i no per polítics li dóna una forta transcendència.

I una de les seves virtuts és que, en cas de treure majoria absoluta, el missatge al món seria inequívoc. Això facilitaria el reconeixement internacional d’una Catalunya independent, perquè si el missatge és clar ens legitima. Si no és clar, la comunitat internacional pot optar per donar el suport al govern de l’Estat espanyol. Volem la independència però segur que també volem conservar-la.

Què no és la llista unitària

Al meu entendre, la llista unitària no és una coalició de partits ni una coalició CiU-ERC, sinó una llista transversal amb el suport dels partits. No és el mateix, i el primer tret diferencial n’és el finançament: la llista unitària seria finançada per la societat civil i no des dels partits tradicionals.

Algunes persones diuen que no votaran una llista on hi hagi en Duran. No ho han entès: tota proposta que aparti els partits —fins al punt que només hi donin suport— és l’equivalent a petar-se en Duran i part d’UDC, en el cas de CiU, i és l’equivalent a petar-se l’Herrera, en el cas d’ICV. La fórmula exclou de facto els federalistes que puguin generar dubtes a l’electorat independentista.

És quan anem sense sigles que som imparables

Per mi és boníssim que els partits se n’apartin. La suma de sigles pot acontentar líders però no a la totalitat dels seus electorats. És quan anem sense sigles que som imparables: les tres Diades i el 9N en són la prova. Hem de canalitzar ~1,9 milions de vots (Sí-Sí) del passat 9N perquè la majoria parlamentària sigui incontestable. El periodista Jaume Clotet apuntava que:

La dada: a Catalunya en totes les eleccions i referèndums des del 1980 qui obté 1,8 milions de vots obté la majoria absoluta.

És tracta, doncs, de trobar la fórmula per repetir o millorar el resultat del 9N sabent, a més, que s’hi afegeix l’eix ideològic (esquerres i dretes). És obvi que en aquest període de 18 mesos màxim —això vol dir de 0 a 18 mesos— caldrà governar; i és obvi també que molta gent n’és conscient i que per a ells serà un factor en el moment de votar.

Què hi diu l’eix ideològic

Abans he dit que la llista unitària no és una coalició, i em toca fer un apunt previ als següents. Unir dos partits polítics no equival a la suma dels seus electorats. Es perden vots per la dreta i per l’esquerra. I l’enquesta del GESOP ho recalca, marcant-ne la tendència.

Nota: que l’enquesta del GESOP marqui la tendència del que ja sospitava no vol dir que hagi de ser cert. Recordeu el CEO del 2012, p.e. El moment és excepcional i això desvirtua les enquestes. He llegit debats entre politòlegs sobre la validesa d’enquestes en moments com l’actual, i hi ha opinions de tot tipus. Però no voldria que tinguéssim els mateixos errors que va tenir en Mas el 2012, que va perdre 12 escons quan les enquestes li donaven la majoria absoluta.

A nivell de referèndum vinculant d’independència podríem extrapolar les contradiccions entre les enquestes i els resultats reals al Quebec i a Escòcia. Però com que ho farem a través de candidatures hi ha molts més factors en joc. Per exemple, hauríem d’esbrinar si la llista unitària hi perd més per la fuga de vots o si hi guanya més per l’efecte multiplicador.

La llista unitària és una novetat i no se sap què passarà. Tanmateix, el debat que s’ha generat per la defensa de l’eix ideològic és l’evidència per se que perdríem vots si ho aparquem com si aquest debat no existís. Una evidència és una prova irrefutable i del tot necessària quan cal argumentar la “cosa”, i l’evidència la tenim aquí: una llista unitària que crea divisió entre defensors i detractors i que en cas de formular-se només té el suport de dos partits (CiU i ERC).

Aquest debat reclama, amb urgència, una solució. Ens cal una fórmula electoral on hi conflueixin els que defensen legítimament la llista unitària i els que defensen legítimament poder votar des de la sensibilitat ideològica. Fem que tothom s’hi senti còmode, hi sortirem guanyant. He llegit fortes discussions al Twitter, amb bloquejos i insults: acarnissaments entre partidaris i detractors. I fins i tot diria que he vist més durs els defensors que els detractors, bastant més.

Jo he defensat la llista unitària amb positivisme, i he llegit grans articles com el de l’Eduard Voltas (Aprofitem-la, si us plau) que té una gran capacitat de convenciment perquè respira consens en tres eixos; però no tothom ho ha defensat així. Per contra, també he vist gent oposar-s’hi frontalment sense ni tan sols escoltar les virtuts de la llista unitària.

Per tant, una proposta que genera recels i no consens no és tan bona com ens podia semblar, d’entrada, a molts —que potser no érem tants. Els detractors de la llista unitària, per la seva banda, no han presentat cap proposta millor que la de la llista unitària de Mas. I és per això que estic escrivint aquest article, per recuperar el consens entre vosaltres. Wait and see.

Una reflexió més. Si amb la llista unitària ens espolsem de sobre l’electorat federalista, treure’ns l’electorat sensible a l’eix ideològic seria un tret al peu. Justegem, i a la que pugi la participació entrem al fracàs. Cada vot compta, per tant no ens podem permetre la formulació d’artefactes electorals des del wishful thinking ni des del nacionalisme emocional. Raonem i pensem, perquè hem de guanyar el partit.

Contraposem els pros i els contres

Qui explica força bé les virtuts i els defectes de la llista unitària és en Jordi Graupera al seu article: ¿Llista unitària? Els resumeixo aquí, que se sumen al meu argumentari anterior:

Virtuts:
1. La llista unitària clarifica el plebiscit. No hi ha cap dubte que estàs votant independència.
2. L’únic incentiu dels diputats és el de complir amb la independència, ja que aquests no estan vinculats a cap partit que pugui fer-ne desconfiar.
3. L’audàcia de la llista en garanteix el compromís i guanyem credibilitat.

Defectes:
1. No és clar que la llista unitària formada per intel·lectuals, professionals i polítics obtingui més vots que quatre llistes separades.
2. La llista unitària redueix la rivalitat entre Junqueras i Mas. Aquesta rivalitat ens força a ser imaginatius, ens millora.
3. No sabem quina flexibilitat tindrien els diputats unitaris davant d’un atzucac. Els partits poden reunir les bases, però els diputats, com consensuaran les decisions?

Ell diu que els defectes són subsanables. Els que apunta sí que ho són. Però falta el més important: la pèrdua de vots per l’eix ideològic. He pogut llegir a moltes persones que no votaran la llista unitària i que optaran per una altra opció independentista, com ara la CUP, que ja d’entrada queda desmarcada de la proposta de Mas.

Pregunto: ens arrisquem a que molts votin la CUP i que la llista unitària no tingui la majoria absoluta? Potser la tindríem amb la CUP, però llavors ja no seríem un sol bloc sòlid que es reclama, sinó dos partits (el de la llista unitària sense majoria i la CUP), perdent d’aquesta manera el missatge clar i inequívoc que necessitem.

A més, si la CUP se’n desmarca, ja d’entrada és un motiu prou important per buscar una solució millor. Els riscos que els prenguin els valents, el cementiri n’és ple, per cert. Hem d’anar junts, i per anar-hi hem de trobar la manera.

Aquesta és la solució

Què ha de tenir la solució per tenir un consens imbatible? La solució ha de reunir totes les virtuts d’una llista unitària i n’ha de restar els defectes. I això és factible, no en tingueu cap dubte.

La solució és a través de tres llistes sense partits i finançades per la societat civil. Això permetrà que l’independentisme se senti representat en tot l’espectre ideològic: el centre-dreta, el centre-esquerra i l’esquerra.

Per tenir major transcendència han de ser fetes de baix a dalt, si pot ser amb primàries. Les 3D (Diades) i el 9N van tenir un factor comú: es van fer gràcies al voluntariat de milers de persones. Per què ara hauria de ser diferent? I amb el suport d’Òmnium i l’ANC empenyent com han fet fins ara, no entendria que fos d’una altra manera.

Els partits CiU, ERC, la CUP, MES i els que s’hi sumin han de fer un pas enrere. Han de ser tan generosos que han de renunciar a presentar-se i han de donar suport a la llista en la que s’hi sentin més còmodes. Els seus líders poden ser-hi, poden encapçalar les llistes o poden tancar-les. Tant se val.

Les llistes han de ser formades en major proporció per intel·lectuals, professionals i experts que poden ser vinguts de les universitats i de la societat civil, i en menor proporció per polítics. I és bo que sigui així: els partits seguiran sent necessaris quan arribin les eleccions constituents. L’objectiu dels candidats serà el de complir un compromís i després hauran de retirar-se.

El factor comú de les llistes ha de ser clar perquè el missatge continuï sent inequívoc, clar i categòric. Com? Amb un programa compartit i explícit i un sub-programa ideològic per separat. Fins i tot, haurien d’utilitzar els mateixos colors. I els noms de les llistes s’haurien d’assemblar molt, com més millor. Que no quedi cap dubte que som un subjecte polític amb dos/tres/quatre suports.

D’aquesta manera no es podrà parlar de diverses llistes per separat, sinó d’un front popular representat en diversos eixos ideològics. Hem de ser un sol bloc. Sigui com sigui. Es tracta de diluir les línies de separació. Aquesta és la clau. Votar per separat però que es noti que anem junts a cercar el mateix objectiu. Claredat màxima, res de mitges tintes. Cal ser definitori per anar de cara a barraca.

De fet, el pròxim govern serà amb tota seguretat un govern de concentració. Així, el resultat que es doni en llistes separades és el que dictarà quin dels tres eixos ideològics estableix les polítiques econòmiques i socials del govern de la Generalitat, i les altres llistes hauran de donar-hi suport. I òbviament, les decisions que s’hagin de prendre en l’eix independentista les prendran conjuntament, tal i com farien en una llista unitària.

I així és com podem restar els defectes de la llista unitària mentre en garantim les virtuts.

Un apunt final. Aquesta és la primera prova de foc que tenim, doncs millor que tothom se senti còmode en l’autobús que ens ha de dur al principi dels 18 mesos més emocionants: si l’electorat no va a l’aritmètica, l’aritmètica va a l’electorat. Perquè no podem perdre ni un sol vot en aquest camí. Els que hem defensat la llista unitària per les seves virtuts haurem de ser generosos, perquè de solució n’hi ha; i tampoc cal fer-ne un drama. I aquesta podria ser la manera, doncs és el punt de trobament entre defensors i detractors de la llista unitària.

Jo us la deixo aquí escrita i ja la discutireu entre vosaltres. Don’t shoot the messenger, un servidor s’adaptarà al que decideixin els que ho han de decidir, sense manies ni sense fer el llepafils 🙂

La Vanguardia va filtrar ahir dissabte que el dimarts vinent en Junqueras farà una proposta similar a la que explico. Cito en Bernat Dedéu, del seu article d’ahir (llegiu-lo sencer, si us plau):

La bona notícia de tot plegat és que els dos líders del país ens han explicat un pla perfectament racional amb un full de ruta clar cap a la independència.

Hi estic d’acord.

Què se n’ha fet de l’electorat del PSC?

Després de la victòria d’ERC en les eleccions europees d’enguany, Oriol Junqueras deia que «és evident que els vots que guanya ERC vénen del PSC». De fet, si comparem els gràfics dels resultats electorals del 2009 i del 2014, veurem que ERC guanya +412.000 vots i que el PSC en perd aproximadament 350.000. Això fa pensar que l’electorat que perd el PSC el guanya ERC.

BolnmpuCcAAJJeV

Mirant aquest gràfic publicat per TV3 podem veure com, en 5 anys, ERC ha guanyat una proporció similar de vots a la que ha perdut el PSC, amb l’afegit de 62.000 vots més. A més, podem veure clarament com CiU també n’ha guanyat +100.000, i aquest fet referma la teoria que ERC no mossega l’electorat de CiU i que, per tant, mossega el del PSC.

Però, és segur que ha estat així? Jo crec que no, definitivament. Aquest gràfic mostra una aparença, i realment amaga la realitat d’un seguit de fets molt diversos que han succeït en el període 2009-2014, que juntament amb la baixa participació del 2009 i l’increment de 10 punts aquest any —mobilitzant el sobiranisme (*)—, crea un efecte òptic que és enganyós. I com que crec que les aparences enganyen, procuraré explicar què ha succeït amb les dades que tinc, humilment, i sense que ningú em mal interpreti.

Introducció

El 2009 ERC estava en caiguda lliure —era el final de legislatura del segon tripartit—, i malgrat que presentava un bon candidat al Parlament Europeu (el mateix Junqueras), no es va poder evitar una massiva pèrdua de vots. En clau europea, ERC havia baixat de 249.000 vots el 2004 a 180.000 vots el 2009, amb una participació del 40% i el 37%, respectivament.

Però la debacle d’ERC vindria el 2010, quan amb un 60% de participació en les eleccions del Parlament de Catalunya, només obtenia 218.000 vots. Aquell mateix any, CiU obtenia 62 escons i ERC en perdia més de la meitat, quedant amb 10 escons. Aquest resultat va suposar un punt d’inflexió: Puigcercós dimitia i el setembre de 2011 arribava l’Oriol Junqueras al capdavant de la formació republicana.

El moviment de l’electorat d’esquerra i de centre-esquerra en el període 2003-2012

La Convergència de Jordi Pujol sempre havia tingut una part de l’electorat d’esquerra i de centre-esquerra que votava CiU precisament per Jordi Pujol, per tenir un lideratge de consens a Catalunya. Quan Jordi Pujol trobaria relleu el 2003 —un Artur Mas més conservador que l’actual i potser no tan simpàtic de cara al votant d’esquerres— part d’aquest electorat tornava cap a ERC, on el Carod engrescava amb la seva oratòria.

El 2010, el mateix electorat castigava el tripartit i una part tornava a CiU, on en Mas prometia el pacte fiscal i potser se’l veia millorat després de 7 anys d’oposició. Una altra part es repartia entre SI i Reagrupament. Dos anys després, quan CiU reclamava la «majoria excepcional» i perdia 12 escons, era degut precisament a aquest electorat d’esquerres: un electorat que s’oposava a la política de retallades i al pacte pressupostari CiU-PP. Segurament també hi va influir que hi hagués un engrescador Oriol Junqueras a l’altra banda —un nou líder de consens, per cert.

Per tant, amb l’arribada d’Oriol Junqueras el setembre de 2011 a ERC s’inicia un transvasament de vots de CiU a ERC. Un transvasament que es visualitza amb la recuperació d’11 escons per part d’ERC i la pèrdua de 12 escons de CiU; una tendència que s’accentua el 2013 segons els indicadors de les enquestes.

Les enquestes del 2013 demostren com s’accentua la tendència

Moltes de les enquestes que van aparèixer l’any 2013 (GESOP, CEO…) ja demostraven com aquesta tendència s’accentuava: CiU baixava a mesura que ERC pujava, fins al punt de donar-li un aproximat nombre de 35-36 escons a ERC i una proporció d’escons similar a CiU (variable segons cada enquesta, per suposat).

A arrel d’aquesta tendència que mostren les enquestes del 2013, els politòlegs del Pati Descobert van analitzar si realment hi havia una fuga de vot de CiU a ERC. Segons ells, «la fuga de vots de CiU anava, en parts bastant iguals, cap a ERC i cap als indecisos». I els cito:

Doncs bé, de l’anàlisi del perfil de les persones que canviarien el vot a ERC se’n poden extreure tres conclusions ben destacades, que mostrem en els següents gràfics (els “bigotis” de cada punt assenyalen el marge de confiança de la hipòtesi en un 95%). En primer lloc, les probabilitats més altes de canviar de CiU a ERC es troben en les persones que són més d’esquerres. En concret, entre les persones que es defineixen com a d’”Esquerres” la probabilitat de canviar de vot és del 40%. Entre els de centre esquerra, aquesta probabilitat està per sota del 20%, i entre els de centre, per sota del 10%. Els de dretes no semblen que canviïn.

leftright

L’edat també és un factor explicatiu del canvi. En efecte, són els més joves els que es mostren més disposats a canviar el seu vot de CiU pel d’ERC.  […]

En tercer lloc, i tal i com era de suposar, la Identificació Nacional Subjectiva (INS) també explica la decisió del canvi CiU-ERC. […] La probabilitat (la intenció) de deixar de votar a CiU i anar a ERC depèn més de la posició en l’eix esquerra-dreta que de la identitat nacional.

ins

I finalment, qui són els indecisos? […] En general  els desertors de CiU són persones que tenen una valoració de la tasca que està desenvolupant el govern de la Generalitat com a més dolenta que els que continuarien sent fidels a CiU.

Què se n’extreu d’aquest estudi? Que abans dels resultats d’aquestes eleccions europees ja sabíem que ERC s’anivellava a CiU i que la principal font de vots d’ERC era CiU. Aquesta tendència comença a finals del 2011, es veu clarament en els resultats del 2012 i es reforça amb molta evidència en les enquestes del 2013.

I doncs, per què CiU guanya +100.000 vots?

Com s’explica que CiU hagi guanyat +100.000 vots en aquests eleccions? Doncs perquè s’ha incrementat la participació! Ha succeït això: ERC puja molt, CiU puja poc —per l’increment de participació—, i a la vegada es confirma la proporció que ja indicaven les enquestes del 2013: que ERC s’anivella a CiU (en aquest cas, la supera per només 50.000 vots).

La participació del 2009 era molt baixa (37%), i crec que l’electorat que més s’ha mobilitzat (és una lectura subjectiva *) és l’electorat sobiranista. Per això, ERC i CiU pugen respecte el 2009, malgrat que ERC l’hagi mossegat. Si no hagués estat així, la proporció hauria pogut ser similar a la de les eleccions del 2012 (CiU doblant ERC), i oi que no ho ha estat?

Entesos, però què se n’ha fet de l’electorat del PSC?

Font 1 – Segons un nou estudi del Pati Descobert en el que analitzen el transvasament de vots d’ençà les eleccions del 2012 i les enquestes del 2013, la principal fuga de vots del PSC és cap a l’abstenció i el NS/NC, és a dir, els indecisos. I ho situen en un 32%. És a dir, que un 32% dels exvotants socialistes tenien poc interès per votar un altre partit.

En el següent gràfic es pot apreciar el transvasament de vots de CiU, del PSC i del PP, i la direcció que apunta cada fuga:

Captura-16

Resumint aquest gràfic, breument:

CiU: Té dues fugues de proporcions similars, la més gran cap a ERC (22%) i un important (21%) cap al grup dels indecisos.
PSC: La seva principal fuga són els indecisos (32%), també hi ha un 10% on hi inclouen ERC —en major mesura— i C’s, i un 4% cap a ICV.
PP: Té una fuga enorme cap als indecisos d’un 33%, i una altra cap a C’s d’un 29%.

Font 2 – També El Periódico explica, de manera més o menys encertada, els principals transvasaments de vots entre els partits, comparant els resultats de les eleccions del 2012 amb l’enquesta del CEO de l’octubre del 2013, i en fa un gràfic interactiu. En conclou:

A l’escollir una formació, per exemple CiU, s’observa com el 55% dels seus electors repetiria el vot, mentre que un 22% canviaria a favor d’ERC i un 14% encara no ha decidit què votaria. […]

La fuga del PP a Ciutadans, la dispersa pèrdua de vots del PSC o l’estabilitat electoral d’ICV-EUiA també s’aprecien amb la visualització a partir de l’enquesta del CEO.

El mapa interactiu no es pot visualitzar —diria que el van esborrar—, però destaca que la fuga de vots és variada. M’hauria agradat veure quins percentatges atribuïen a ERC, ICV i C’s. Tanmateix, no és pas anecdòtic que destaquin el gran transvasament de vots de CiU a ERC. No és pas casual.

Font 3 – També a l’octubre del 2013, Vilaweb feia un estudi similar. Primer comparteixo la taula que va publicar (no l’he pogut aconseguir amb millor resolució):

thumb_474__4

Si mirem la segona columna, CiU té una fuga de vot cap a ERC del 21,5%, i una altra gran fuga cap als indecisos. Si sumem vots en blanc, abstenció i NS/NC obtenim un 19,7%, molt aproximat al 21% que deien els politòlegs del Pati Descobert.

La quarta columna és la del PSC. Cap a on van les fugues? Cap a tot arreu, és un estrip! Però la seva gran fuga és el NS/NC, d’un 18,4%. Si sumem vots en blanc, abstenció i NS/NC obtenim un 31% d’indecisos, molt aproximat al 32% que deien els del Pati Descobert. Després, podem observar com el principal partit beneficiari dels exvotants socialistes és ERC amb un 8%, quatre vegades inferior al sac dels indecisos. El segueixen ICV i C’s amb un 5,7% a cada partit, i un 3,4% que votarien CiU.

Així doncs, la principal fuga de vots del PSC és cap al grup dels indecisos, i no és cert que hi hagi hagut un transvasament massiu de vots del PSC a ERC, negant així el transvasament de vots de CiU a ERC. No és cert que la gran majoria de vots que perd el PSC vagin a ERC, de la mateixa manera que el primer partit al que opten els exvotants socialistes —després dels indecisos— és ERC (el segueixen ICV i C’s). I també es pot dir ben alt, com deia Jaume Clotet, que «la pèrdua de vot del PSC no va cap a partits defensors de la unitat d’Espanya, sinó cap als sobiranistes», ja que els principals partits beneficiaris —després dels indecisos— són ERC i ICV (per aquest ordre).

Quins moviments hi ha hagut aquest darrer any?

És ben segur que en aquest darrer any encara hi ha hagut més transvasaments de vots. A hores d’ara es fa difícil saber quins i com, sense tenir nous estudis en mà. Però el que està clar és que els grans transvasaments ja es van donar, perquè les enquestes del 2013 ja anivellaven ERC a CiU i en alguns casos avisaven del ‘sorpasso’. O és que ara ens vindrà de nou? Les proporcions s’han mantingut!

I també és segur que d’ençà les passades enquestes del 2013, ERC ha crescut lleugerament. Així ho demostren els resultats del passat diumenge. Però els percentatges de creixement òbviament són menors. És probable que alguns indecisos exvotants del PSC (32%) i alguns indecisos exvotants de CiU (21%) s’hagin apropat a ERC. De fet, l’associació de la NEC a ERC pot haver-hi tingut un paper important, per tant és pràcticament segur que ERC ha mossegat més dels indecisos del PSC que dels de CiU, però d’aquí a pensar que s’han mogut els 350.000 vots del PSC cap a ERC…

Actualització d’última hora

Els politòlegs del Pati Descobert acaben de publicar noves dades del període 2012-2014 que confirmen aquest transvasament de vots. Per una banda, es reforça la idea que en aquestes eleccions ERC ha guanyat en territoris que havien estat molt dominats pel PSC. I per l’altra, es reafirma el gran transvasament de vots de CiU a ERC.

En aquells municipis on el PSC perd vots, sembla que ERC puja més (en relació a les eleccions catalanes del 2012).

ERC_psc

Transvasament CiU-ERC?

Finalment, les dades a nivell municipal indiquen una molt forta relació entre el percentatge de vot a ERC i el rebut per CiU. El següent gràfic així ho demostra. En aquells municipis on ERC ha guanyat més vots, CiU n’ha perdut més. La tendència és especialment intensa a la província de Barcelona.

ERC_ciu

En 2 anys, ERC ha mossegat de l’electorat del PSC, i ha mossegat moltíssim de l’electorat de CiU. Hi ha un altre apunt a tenir en compte: on més es pot notar la mossegada d’ERC a CiU és precisament on més han baixat les forces majoritàries. I el PSC ha baixat molt on havia tingut majoria (òbviament no ha pogut baixar on no hi tenia vots!), a la vegada que ERC ha pujat molt a l’àrea metropolitana. I pot haver succeït a la inversa, però amb menor intensitat: on CiU tenia majoria i ha baixat, s’haurà notat més la pujada d’ERC per l’erosió del PSC. Hi ha tots els matisos.

De vivències personals i altres afers

Darrerament he llegit que s’ha vist molts ciutadans castellanoparlants entusiasmats amb ERC en molts barris, i és sabut que ERC ha tingut una forta penetració en barris que sempre havien estat pro-PSC. Però compte, no es pot considerar que tots els castellanoparlants són exvotants socialistes, de la mateixa manera que no tots els votants que tenia el PSC eren castellanoparlants. Creure això és un error.

La percepció de molta gent és que ERC ha guanyat en zones on sempre guanyava el PSC; això, sumat al gràfic inicial ha fet que molta gent a les xarxes socials atribueixi la victòria d’ERC al desgast del PSC. Però cal dir que els casos puntuals no fan l’estadística. És així de simple. [Posats a donar exemples: a Solsona sempre hi havia guanyat Convergència fins que ERC va guanyar per majoria absoluta —fins i tot després d’un tripartit municipal. I què?].

Les percepcions personals són biaixos que convé evitar.

Fem una previsió?

Si el PSC a finals de l’any passat tenia una fuga d’un 32% d’indecisos, i la principal fuga que optava per un partit era ERC (8%): quin és el partit que podria créixer més gràcies als indecisos exvotants del PSC? Doncs segurament, ERC.

És més, si poguéssim saber amb exactitud el transvasament de vots del PSC des del 2013 fins el passat diumenge, podríem arribar a determinar, de manera aproximada, en quin moment la fuga de vots del PSC a ERC s’igualarà a la fuga de vots de CiU a ERC. Encara que matemàticament és difícil que això arribi a passar: l’exvotant socialista té moltes més opcions de vot (ICV, C’s i CiU), mentre que l’exvotant de CiU va clarament i sense embuts cap a ERC.

Les tres principals conclusions:

– La principal font de vots d’ERC són els exvotants de CiU, concretament en l’eix esquerra i centre-esquerra.

– La principal fuga de vots del PSC és l’abstenció i el NS/NC (indecisos).

– El principal partit de fuga de vots del PSC és ERC, en una proporció molt inferior a la dels indecisos.

Fonts:

1. La fuga de vots de CiU (I)

2. La fuga de vots de CiU (II)

3. Triple amenaça de ‘sorpasso’ a CiU, PSC i PP

4. La fuga de votants a Catalunya

5. Cap on se’n van els vots dels partits?

* Que el sobiranisme s’ha mobilitzat més és només una lectura subjectiva. Deixo oberta la porta a l’aportació d’estudis que ho corroborin o ho desmenteixin.

L’asfíxia econòmica del govern espanyol sobre Catalunya

Probablement ja sabeu que dels impostos que paguem els ciutadans de Catalunya, n’hi ha una part que se la queda el govern espanyol. Per explicar-ho proporcionalment, per cada euro que paguem, ens en retorna 60 cèntims. O dit d’una altra manera: el govern espanyol es queda, cada any, el 40% dels nostres impostos. A més d’aquesta quantitat que es queda i que no retorna, ens deu 8.000 milions d’euros —obligats per llei; fins i tot per llei orgànica (disposició adicional tercera de l’Estatut)— que havia pressupostat però que no ha invertit.

Amb aquesta situació ja és, en certa manera, molt difícil fer els pressupostos de la Generalitat de Catalunya, que són en un 80% educació i salut. I com si no n’hi hagués prou amb aquesta dificultat, el Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, fixa un objectiu de dèficit per l’any actual (2013) al 0,7%, vuit dècimes menys que l’any 2012. Això fa que els pressupostos de la Generalitat tinguin encara menys marge de desviació de dèficit, és a dir, que cal retallar més perquè s’ajustin al límit que fixa el govern espanyol.

Aquestes 8 dècimes que cal reduir de l’objectiu de dèficit, en la pràctica són una barbaritat inassumible: el sostre de dèficit de l’any 2012 estava fixat a l’1,5% —amb la complicitat de CiU al Congrés dels Diputats. Però la Generalitat ha tancat l’any al 2%. Això vol dir que no són 8 dècimes les que hem de rebaixar sinó 13 (del 2% al 0,7%). I quan ens costa cada dècima? Doncs equival a 200 milions d’euros, ja que l’objectiu de dèficit s’aplica sobre el PIB de Catalunya (200.323 M€ el 2012) i cada dècima, òbviament, és el 0,1% del nostre PIB. Per tant, 13 dècimes equivalen a 2.600 milions d’euros. Estem parlant d’uns pressupostos un 12% inferiors respecte els de l’any passat.

L’esforç tributari que fa la societat catalana és de 32.000 milions d’euros —havia arribat a ser de 40.000 milions d’euros, però la nostra economia s’ha vist reduïda degut a l’esforç fiscal que patim i de la mateixa contracció de l’economia produïda per la crisi. D’aquests 32.000 milions, el govern espanyol ens en retorna 19.000 milions. I cal sumar-hi 3.000 milions dels tributs que recapta la Generalitat. Tenim un total de 22.000 milions d’euros de liquiditat per fer els pressupostos. Es calcula que per evitar que no hi hagués cap retallada necessitaríem prop de 4.000 milions d’euros més.

La partida més gran dels nostres pressupostos és la de salut, amb diferència; la segona és el deute de la Generalitat, els interessos que ha de retornar; i la tercera és la d’educació. Després trobem la de transferències, que no són diners de la Generalitat sinó dels ajuntaments, però que a diferència d’altres comunitats, la Generalitat els comptabilitza; la de serveis socials; i la de seguretat: el Cos de Mossos d’Esquadra, presons… La resta de partides ja són tan petites que retallar-les per reduir 2.600 M€ equivaldria a suprimir-les. Estem parlant d’infraestructures, ocupació, serveis generals, justícia, cultura, agricultura, habitatge, transport, I+D, indústria, alta direcció, comerç, pensions, exteriors i altres.

Per tant, sobre qui caurà l’impacte d’aquesta retallada? Sobre la salut pública, sobre l’ensenyament públic, sobre els nostres mestres, professors, metges i la resta de funcionaris. Cal acceptar-la de braços creuats i que la societat es resigni, o val més fer tot el possible per millorar la situació? Oi que cada euro compta?

Abans d’aprovar aquests pressupostos cal fer un esforç i explicar que hi ha camins que podrien evitar una retallada de 4.000 milions d’euros. Són camins que no depenen de la Generalitat de Catalunya perquè ja no li queda més capacitat de maniobra. Recordeu que la Generalitat no té ni la caixa ni el control de bona part dels tributs que paguem; tot ho té el govern espanyol. Són camins, doncs, que depenen del govern espanyol:

1. Que el govern espanyol ens retornés una quarta part (1/4) dels diners que no ens retorna. (Recordeu que per cada euro que paguem només ens retorna 60 cèntims).

2. Que el govern espanyol ens retornés la meitat (1/2) del que ens deu! (8.000 milions d’euros).

3. Que el govern espanyol ens deixés fixar l’objectiu de dèficit, com a mínim, al 2% —tal i com vam tancar el 2012.

4. Que el govern espanyol suprimís ministeris que tenen les competències transferides a les comunitats autònomes.

5. Que el govern espanyol ens donés una setena part (1/7) del total del pressupost del Ministeri de Defensa i compra d’armament, que és de 28.000 milions d’euros l’any.

6. Ja que el govern espanyol no accepta seguir cap dels cinc camins anteriors, que com a mínim deixi de posar topalls a la creació d’impostos per part de la Generalitat. Quan el govern espanyol ha sabut que la Generalitat posaria un impost als dipòsits bancaris —tal i com tenen a Alemanya, Bèlgica, Holanda, França, Regne Unit, Dinamarca, Suècia, Àustria i Finlàndia; però també a Extremadura i a les Illes Canàries— ha dit que els bancs ni tocar-los, i per mitjà d’un decret al Consell de Ministres ha posat aquest impost a un tipus d’interès del 0%. Un impost que ens hauria suposat —càlcul aproximat— uns ingressos de 500 milions d’euros.

Com que el govern espanyol recapta els nostres impostos i només ens en retorna un 60%, no ens vol retornar una quarta part del que es queda ni tampoc la meitat del que ens deu… Ens hem de resignar a aplicar una retallada que significarà un impacte duríssim sobre la nostra societat? Una societat que fa un esforç tributari a l’Estat de 32.000 milions d’euros i que tindrà una inversió total del 69% d’aquest esforç. És inassumible.

Autor: @gerardbajona

Si el govern espanyol volgués, no patiríem cap retallada

Efectivament. Si el govern espanyol ho desitgés, l’economia catalana no patiria cap retallada. Hi ha almenys 5 camins que el govern de l’Estat espanyol podria seguir:

1. L’Estat espanyol s’endú, en concepte de dèficit fiscal, 16.000 milions d’euros anuals. D’impostos en paguem molts més, i aquesta quantitat és la que no ens retornen en forma d’inversió ni de despesa de cap tipus. Si l’Estat ens deixés de prendre, almenys, una quarta part (1/4) d’aquesta quantitat, a Catalunya no patiríem cap retallada.

Si l’Estat espanyol no volgués deixar de prendre’ns una quarta part dels diners que paguem i que no ens retorna, podria escollir un altre camí:

2. L’Estat espanyol ens deu 8.000 milions d’euros de l’any 2012, obligats per llei; fins i tot per llei orgànica (de la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia, per exemple). Si l’Estat ens tornés la meitat (1/2) d’aquest deute, l’economia catalana no patiria cap retallada.

Posem per cas —i és molt probable— que el govern espanyol no vol deixar de prendre’ns una quarta part dels diners que paguem ni la meitat dels diners que ens deu, encara podria escollir un tercer camí:

3. El sostre d’endeutament de la Generalitat era d’1,5% el 2012, i és del 0,7% el 2013. Com que la Generalitat va tancar l’any 2012 amb un endeutament del 2,3%, i cada dècima equival a 200 milions d’euros, ajustar-nos al 0,7% suposa una retallada de 3.200 milions d’euros. Si l’Estat ens deixés endeutar al 2,3%, la nostra economia no patiria cap retallada. I de fet, el Parlament Europeu ja va demanar al govern espanyol que sigués més flexible amb els sostres d’endeutament autonòmics —al contrari del que fa el govern espanyol.

Com que això el govern espanyol tampoc no ho vol fer, encara podria escollir un quart camí que ens evitaria les retallades:

4. El govern espanyol destina, cada any, 28.000 milions d’euros al Ministeri de Defensa i en armament. Si ens en donés una setena part (1/7) a Catalunya, la nostra economia no patiria cap retallada. El Parlament Europeu va demanar al govern espanyol que mentre la crisi sigui tan dura, no gasti tants diners en la compra d’armament.

Però de moment, el govern espanyol prefereix destinar els impostos a Defensa. I malgrat això, encara podria escollir un cinquè camí que ens ajudaria enormement:

5. Certs Ministeris del govern espanyol sobren perquè tenen les competències transferides als governs autonòmics. Aquests Ministeris són el de Salut, el d’Ensenyament, el de Cultura… Mantenir-los suposa una despesa anual enorme. I fins i tot, novament el Parlament Europeu li deia al govern espanyol que podria suprimir aquells Ministeris que no serveixen perquè tenen les competències transferides. Si ho fes, a Catalunya no patiríem cap retallada.

Si tenim en compte que el 80% del pressupost de la Generalitat és salut, ensenyament i polítiques socials i, a més, que en els darrers tres anys la inversió de l’Estat en polítiques socials ha baixat en un 92%, qui pagarà les conseqüències d’aquesta crisi i de la negativa constant de l’Estat en la seva falta d’aportació de fons a Catalunya?