L’altre dia vaig publicar a Twitter que si Catalunya esdevenia Estat, li podríem treure la pols al domini .ct. El domini .cat és cultural i fa referència a la llengua catalana, però les nacions amb Estat tenen un domini de dues lletres, i Catalunya té «reservat», per dir-ho d’alguna manera, el .ct.
Als pocs minuts algú em va respondre que parlar de Catalunya i no de Països Catalans és regionalisme. I tenia raó. De fet, sempre he defensat els Països Catalans com a nació, i per això, en part, em va saber greu que algú m’ho hagués de replicar. Però fet i fet, estava parlant tècnicament en un context polític actual, i vaig concloure que buscar el domini .pc (de Països Catalans) era perseguir una quimera perquè al País Valencià el domini més usat és el .com i després el .es, però el .cat s’utilitza molt poc. Serà molt difícil que si no usen el .cat, vulguin usar el .pc.
El cas és que aquesta persona era més d’esquerres que jo, i em va donar a entendre que la independència de Catalunya sense la resta de territoris «catalans» era construir una nació a mitges, i que si d’ell depengués, seria preferible buscar la independència dels Països Catalans en bloc, com una sola peça; fins i tot aturant el procés d’independència de Catalunya. Això és una temeritat!
Siguem sincers, és molt més fàcil declarar la independència de Catalunya primer i que després, si volen i finalment se senten identificats amb nosaltres, s’hi annexionin els altres territoris, que no pas buscar alguna relació que pugui unir els territoris del País Valencià, Ses Illes Balears, la Franja de Ponent o el Principat d’Andorra amb Catalunya.
Per començar, perquè els valencians, els balears i els aragonesos no se senten identificats amb els catalans. Tampoc consideren que el català sigui la seva llengua, sinó el «valencià», el «balear», o l’«aragonès oriental», que són variants dialectals del català, però els seus governs ho diferencien radicalment del català. En aquest sentit, han aconseguit dividir-nos. En canvi a Andorra que no hi governa el PP i té estat, no es parla d’andorrà sinó de català; i, a més, n’és la llengua oficial. A Catalunya, el fet que CiU capitalitzés el vot nacionalista just entrada la democràcia va evitar que ho fes l’alternativa de dretes espanyola vestida amb pell de xai, tal i com va passar a Galícia, País Valencià i Ses Illes Balears.
Després, perquè a Catalunya hi ha una majoria que, segons el CIS, està a favor de la independència; cosa que perdríem ara mateix si busquem sumar la població favorable al ‘no’ a la població de Catalunya favorable al ‘sí’. Estaríem regalant, literalment, l’esperit independentista de l’#11s2012 de Catalunya. O dit d’una altra manera, al PP només li hauria fet falta governar en aquests territoris per impedir la independència de Catalunya.
Si imaginem un escenari en el que tots els territoris dels Països Catalans assoleixen l’Estat propi —comptant Andorra que ja el té—, si ens uníssim, tampoc podríem parlar de Països Catalans. Hauríem de buscar un nom nou que permetés que els ciutadans d’aquest territori s’hi poguessin sentir identificats: ni Confederació Catalana, ni Estats Units pel Català, ni cap altre nom imaginari que contingui ‘català’. Un nom que els representi a tots.
Tot i així, en el cas que el Parlament de València declarés l’Estat valencià, que el de la Franja declarés l’Estat franjolí, que Catalunya declarés l’Estat català, que Ses Illes declaressin l’Estat balear, i tot això sumat a l’Estat andorrà, quina necessitat hi ha de construir un imperi a l’espanyola? Sincerament, penso que cada Parlament és sobirà i representa els seus votants. Busquem ponts democràtics de Parlament a Parlament, però no pretenguem imposar res en un context polític com l’actual! O és que algú gosa dir que Nicaragua ha de ser governada per Espanya —o amb Espanya, confederalment— abans que ser governada per sí mateixa? Les coses evolucionen, els Estats també. Siguem demòcrates!
Al País Valencià, a Ses Illes Balears, a la Franja de Ponent i a la Catalunya Nord hi hem de seguir treballant des de la base, potenciant la recuperació de la llengua catalana i construint una estructura política que representi els ciutadans que hi viuen. Ja són massa els atacs culturals que ens han fet en aquests territoris, i per defensar-los s’hi ha de ser, amb un nou projecte de país i d’Estat. Cal bastir-hi majories!
Però parlar de Països Catalans és un topall que ara mateix impedeix trobar ponts de consens entre els territoris de la nostra nació i que, a més, desvirtua el debat de Catalunya. Deixem que en parlin ells, que s’acostin ells! En temps de crisi, molts veuran en la primavera catalana una opció per llurs territoris. I estic segur que si arriba el cas que ens confederem, trobarem un nom millor que representi, amb encert, el conjunt de la nació catalana. Potser hauran de passar molts anys perquè això arribi —o potser no— però val la pena intentar bastir-hi majories per arribar-hi. La lluita que es perd és que la que s’abandona.
5 comments ↓
Es nota que no heu llegit ÉS MOLT SENZILL: DIGUEU-LI CATALUNYA, de Josep Guia.
Gràcies pel consell; en cas que en tingui l’oportunitat, me’l llegiré. Però si em permets una opinió, i deixant de banda els arguments d’aquest llibre, que desconec, no crec que ara sigui el moment de cercar un nom d’Estat pel territori dels Països Catalans, ja sigui aquest nom, o Catalunya, o qualsevol altre. Fer-ho és com començar la casa per la teulada, quan ni tan sols podem imaginar quins estats de parla catalana és confederaran, ni tampoc sabem si s’arribaran a confederar! Imaginem que Catalunya es confedera amb Andorra: què ens fa pensar que els Andorrans es voldran dir Confederació Catalana? Potser preferiran Estat andorrano-català! Si proposem un nom d’Estat a ciutadans que no ho volen, no només no creem ponts sinó que els trenquem; és una qüestió que es rep imposada i, per tant, genera rebuig.
Podria proposar de preguntar als valencians, per posar un exemple, si se senten catalans, mitjançant un referèndum. Quina seria la resposta? Doncs, senzillament, no el voldrien ni fer, i el més probable és que ens mostressin tota la seva indignació i rebuig davant d’aquesta proposta. Qui som nosaltres per preguntar-los en referèndum si se senten catalans? És una situació semblant a la que vol practicar Espanya amb Catalunya quan reclama que el referèndum d’autodeterminació de Catalunya l’han de votar els ciutadans d’Espanya.
Seguint l’exemple dels valencians, si mai Catalunya i el País Valencià tenen un Estat i decideixen confederar-se, el més raonable és que busquin un nom en comú: Estat catalano-valencià, Estat valencià-català o qualsevol altre topònim que contingui els dos noms (català i valencià) o cap d’ells. Totes les decisions importants les decidiran les majories; si pot ser per àmplia majoria. I què passaria si després s’hi volen annexionar els balears? S’entén que el nom d’Estat catalano-valencià-balear és patètic. És per això que el més probable és que els Estats que s’arribessin a confederar tindrien un Parlament compartit on es prendrien aquestes decisions, i és també des d’on es convocarien referèndums per preguntar aquestes i altres qüestions d’interès nacional; vaja, una cambra a l’estil del Parlament Europeu.
En resum: considero que és una equivocació edificar una nació des de dalt partint d’un argument del passat, que personalment m’agrada, però que ja ha estat canviat sigui pels motius que sigui. Si ara volem reconstruir la nació catalana hem de fer-ho començant de nou i des de baix cap a dalt. Cal entendre la contextualització política actual i, com he dit a l’article, cal bastir-hi majories. Ei, i si aquestes majories acaben convençudes que se senten catalanes potser sí que se sentiran identificades amb el nom de Països Catalans. No hi ha res tancat, aquí. Però quan apareguin els primers Estats ja se’n parlarà de tot això. Ja ho votarà la gent quan toqui! I potser nosaltres ja no hi serem, qui sap! La nació catalana que s’edifiqui amb estats no ha de ser necessàriament de manera idèntica de com ho era en el passat. I si volem avançar en aquest sentit, hem d’entendre que cada territori té el seu Parlament, que és on cal bastir-hi majories que defensin la cultura catalana; però sense imposar res des de fora. La democràcia és un mètode que, si el sabem utilitzar, ens pot donar moltes victòries.
Com diu un company, «cal que les urnes corregeixin les fronteres dibuixades per les armes».
Salut i moltes gràcies per comentar.
Iberoccitània
http://www.racocatala.cat/forums/fil/161007/iber-occitania
[Editat]
Primerament parles d’annexió. Crec que és un terme que no es correspon amb la idea dels qui volem uns PPCC lliures i units. Millor federació o confederació.
Segon, crec que caus en el parany del «ja s’ho faran». Ja s’ho faran els valencians; ja s’ho faran els insulars… Dius que els valencians no ens sentim identificats amb els catalans. A mi ningú no m’ha preguntat mai i sóc valencià de nacionalitat catalana. Tan català com un senyor de Mataró.
El “ja s’ho faran” NO és una actitud de respecte envers els altres països de parla catalana com molts creuen. Més bé de covardia. Hem de defensar la cultura catalana dins i fora de les quatre províncies, pete qui pete.
Evidentment, al País Valencià estem lluny de parlar obertament de PPCC, però no ens ajudeu massa amagant el sintagma «Països Catalans» per no fer enfadar els espanyols. L’espanyolisme ha fet molt de mal al PV. Darrere de l’animadversió dels valencians (la majoria, no tots) envers els PPCC està Espanya i els espanyols i la seua intoxicació constant.
Per això pregue, a qui em puga llegir, que si us estimeu la cultura catalana no tingueu por en parlar sense complexos de Països Catalans. La veritat sempre sura i us puc assegurar que si els valencians no volen saber-se’n res dels catalans del Principat és per la intoxicació espanyola. No ens feu cap favor (no US feu cap favor) si us desenteneu de la resta dels Països Catalans.
La independència de Catalunya és el principi, no la fi. Només amb l’alliberament total dels PPCC podrem salvaguardar la nostra cultura.
Hola @Socarrat,
Quan parlo d’annexió no em refereixo a res en específic, sinó a qualsevol procés (sigui quin sigui) que pugui resultar en una «federació o confederació», tal i com bé dius o com fins i tot jo he dit en aquest article.
Per altra banda, deixa’m aclarir que no penso en cap cas en un «ja s’ho faran». És una interpretació que fas, penso, equivocada, ja que no contradic el marc nacional català, sinó el procés que penso que seria el més òptim per arribar-hi, que és des de baix i no de manera imposada. Per això, en el meu article dic -en negreta-: «Cal bastir-hi majories!». I això precisament no vol dir «ja s’ho faran», sinó més aviat que hi hem de fer molta més feina, i que la que fem, la fem malament. Però no tots, ja que ERPV i JERPV estan fent aquesta feina, i n’estic orgullós. La CUP, en canvi, parla molt dels Països Catalans però hi té una minsa implicació. Per què dic que cal bastir-hi majories? Perquè el País Valencià té el seu propi Parlament, i tal i com passa a Catalunya, per raons de legitimitat democràtica, el País Valencià hauria de ser subjecte polític i jurídic. Però ara que no hi ha una majoria que es vulgui independitzar, no els podem imposar res des d’aquí.
Tu potser veus que no parlar de Països Catalans és una actitud de covardia, jo ho veig, en aquest moment i en aquest context, com una actitud de responsabilitat. Ni se’m passa pel cap la idea de perdre l’oportunitat de recuperar Catalunya per culpa d’unes idees que posarien aigua al vi; és més, unes idees que no són compartides per la majoria de Catalunya. Què diuen les enquestes a Catalunya? Doncs ja està. Contradir això és contradir la democràcia. I ara que la tenim a favor, siguem responsables i protegim primer el que serà la primera pedra: Catalunya. I evidentment, hem de seguir treballant al País Valencià perquè poguem fer el mateix el més aviat possible. O no?
El debat sobre si s’ha de dir Països Catalans o no, és només un apunt que en feia, doncs veig que quan arribi el momoent (i passarà temps) caldrà decidir en democràcia quin nom es vol, sense ser imposat. Per exemple: Confederació del Mediterrani, o el que sigui. I si es vota que sigui Països Catalans, doncs benvingut sigui, però ara, penso, genera més rebuig que no pas ponts. Ho dic molt sincerament.