Què se n’ha fet de l’electorat del PSC?

Després de la victòria d’ERC en les eleccions europees d’enguany, Oriol Junqueras deia que «és evident que els vots que guanya ERC vénen del PSC». De fet, si comparem els gràfics dels resultats electorals del 2009 i del 2014, veurem que ERC guanya +412.000 vots i que el PSC en perd aproximadament 350.000. Això fa pensar que l’electorat que perd el PSC el guanya ERC.

Mirant aquest gràfic publicat per TV3 podem veure com, en 5 anys, ERC ha guanyat una proporció similar de vots a la que ha perdut el PSC, amb l’afegit de 62.000 vots més. A més, podem veure clarament com CiU també n’ha guanyat +100.000, i aquest fet referma la teoria que ERC no mossega l’electorat de CiU i que, per tant, mossega el del PSC.

Però, és segur que ha estat així? Jo crec que no, definitivament. Aquest gràfic mostra una aparença, i realment amaga la realitat d’un seguit de fets molt diversos que han succeït en el període 2009-2014, que juntament amb la baixa participació del 2009 i l’increment de 10 punts aquest any —mobilitzant el sobiranisme (*)—, crea un efecte òptic que és enganyós. I com que crec que les aparences enganyen, procuraré explicar què ha succeït amb les dades que tinc, humilment, i sense que ningú em mal interpreti.

Introducció

El 2009 ERC estava en caiguda lliure —era el final de legislatura del segon tripartit—, i malgrat que presentava un bon candidat al Parlament Europeu (el mateix Junqueras), no es va poder evitar una massiva pèrdua de vots. En clau europea, ERC havia baixat de 249.000 vots el 2004 a 180.000 vots el 2009, amb una participació del 40% i el 37%, respectivament.

Però la debacle d’ERC vindria el 2010, quan amb un 60% de participació en les eleccions del Parlament de Catalunya, només obtenia 218.000 vots. Aquell mateix any, CiU obtenia 62 escons i ERC en perdia més de la meitat, quedant amb 10 escons. Aquest resultat va suposar un punt d’inflexió: Puigcercós dimitia i el setembre de 2011 arribava l’Oriol Junqueras al capdavant de la formació republicana.

El moviment de l’electorat d’esquerra i de centre-esquerra en el període 2003-2012

La Convergència de Jordi Pujol sempre havia tingut una part de l’electorat d’esquerra i de centre-esquerra que votava CiU precisament per Jordi Pujol, per tenir un lideratge de consens a Catalunya. Quan Jordi Pujol trobaria relleu el 2003 —un Artur Mas més conservador que l’actual i potser no tan simpàtic de cara al votant d’esquerres— part d’aquest electorat tornava cap a ERC, on el Carod engrescava amb la seva oratòria.

El 2010, el mateix electorat castigava el tripartit i una part tornava a CiU, on en Mas prometia el pacte fiscal i potser se’l veia millorat després de 7 anys d’oposició. Una altra part es repartia entre SI i Reagrupament. Dos anys després, quan CiU reclamava la «majoria excepcional» i perdia 12 escons, era degut precisament a aquest electorat d’esquerres: un electorat que s’oposava a la política de retallades i al pacte pressupostari CiU-PP. Segurament també hi va influir que hi hagués un engrescador Oriol Junqueras a l’altra banda —un nou líder de consens, per cert.

Per tant, amb l’arribada d’Oriol Junqueras el setembre de 2011 a ERC s’inicia un transvasament de vots de CiU a ERC. Un transvasament que es visualitza amb la recuperació d’11 escons per part d’ERC i la pèrdua de 12 escons de CiU; una tendència que s’accentua el 2013 segons els indicadors de les enquestes.

Les enquestes del 2013 demostren com s’accentua la tendència

Moltes de les enquestes que van aparèixer l’any 2013 (GESOP, CEO…) ja demostraven com aquesta tendència s’accentuava: CiU baixava a mesura que ERC pujava, fins al punt de donar-li un aproximat nombre de 35-36 escons a ERC i una proporció d’escons similar a CiU (variable segons cada enquesta, per suposat).

A arrel d’aquesta tendència que mostren les enquestes del 2013, els politòlegs del Pati Descobert van analitzar si realment hi havia una fuga de vot de CiU a ERC. Segons ells, «la fuga de vots de CiU anava, en parts bastant iguals, cap a ERC i cap als indecisos». I els cito:

Doncs bé, de l’anàlisi del perfil de les persones que canviarien el vot a ERC se’n poden extreure tres conclusions ben destacades, que mostrem en els següents gràfics (els “bigotis” de cada punt assenyalen el marge de confiança de la hipòtesi en un 95%). En primer lloc, les probabilitats més altes de canviar de CiU a ERC es troben en les persones que són més d’esquerres. En concret, entre les persones que es defineixen com a d’”Esquerres” la probabilitat de canviar de vot és del 40%. Entre els de centre esquerra, aquesta probabilitat està per sota del 20%, i entre els de centre, per sota del 10%. Els de dretes no semblen que canviïn.

L’edat també és un factor explicatiu del canvi. En efecte, són els més joves els que es mostren més disposats a canviar el seu vot de CiU pel d’ERC.  […]

En tercer lloc, i tal i com era de suposar, la Identificació Nacional Subjectiva (INS) també explica la decisió del canvi CiU-ERC. […] La probabilitat (la intenció) de deixar de votar a CiU i anar a ERC depèn més de la posició en l’eix esquerra-dreta que de la identitat nacional.

I finalment, qui són els indecisos? […] En general  els desertors de CiU són persones que tenen una valoració de la tasca que està desenvolupant el govern de la Generalitat com a més dolenta que els que continuarien sent fidels a CiU.

Què se n’extreu d’aquest estudi? Que abans dels resultats d’aquestes eleccions europees ja sabíem que ERC s’anivellava a CiU i que la principal font de vots d’ERC era CiU. Aquesta tendència comença a finals del 2011, es veu clarament en els resultats del 2012 i es reforça amb molta evidència en les enquestes del 2013.

I doncs, per què CiU guanya +100.000 vots?

Com s’explica que CiU hagi guanyat +100.000 vots en aquests eleccions? Doncs perquè s’ha incrementat la participació! Ha succeït això: ERC puja molt, CiU puja poc —per l’increment de participació—, i a la vegada es confirma la proporció que ja indicaven les enquestes del 2013: que ERC s’anivella a CiU (en aquest cas, la supera per només 50.000 vots).

La participació del 2009 era molt baixa (37%), i crec que l’electorat que més s’ha mobilitzat (és una lectura subjectiva *) és l’electorat sobiranista. Per això, ERC i CiU pugen respecte el 2009, malgrat que ERC l’hagi mossegat. Si no hagués estat així, la proporció hauria pogut ser similar a la de les eleccions del 2012 (CiU doblant ERC), i oi que no ho ha estat?

Entesos, però què se n’ha fet de l’electorat del PSC?

Font 1 – Segons un nou estudi del Pati Descobert en el que analitzen el transvasament de vots d’ençà les eleccions del 2012 i les enquestes del 2013, la principal fuga de vots del PSC és cap a l’abstenció i el NS/NC, és a dir, els indecisos. I ho situen en un 32%. És a dir, que un 32% dels exvotants socialistes tenien poc interès per votar un altre partit.

En el següent gràfic es pot apreciar el transvasament de vots de CiU, del PSC i del PP, i la direcció que apunta cada fuga:

Resumint aquest gràfic, breument:

CiU: Té dues fugues de proporcions similars, la més gran cap a ERC (22%) i un important (21%) cap al grup dels indecisos.
PSC: La seva principal fuga són els indecisos (32%), també hi ha un 10% on hi inclouen ERC —en major mesura— i C’s, i un 4% cap a ICV.
PP: Té una fuga enorme cap als indecisos d’un 33%, i una altra cap a C’s d’un 29%.

Font 2 – També El Periódico explica, de manera més o menys encertada, els principals transvasaments de vots entre els partits, comparant els resultats de les eleccions del 2012 amb l’enquesta del CEO de l’octubre del 2013, i en fa un gràfic interactiu. En conclou:

A l’escollir una formació, per exemple CiU, s’observa com el 55% dels seus electors repetiria el vot, mentre que un 22% canviaria a favor d’ERC i un 14% encara no ha decidit què votaria. […]

La fuga del PP a Ciutadans, la dispersa pèrdua de vots del PSC o l’estabilitat electoral d’ICV-EUiA també s’aprecien amb la visualització a partir de l’enquesta del CEO.

El mapa interactiu no es pot visualitzar —diria que el van esborrar—, però destaca que la fuga de vots és variada. M’hauria agradat veure quins percentatges atribuïen a ERC, ICV i C’s. Tanmateix, no és pas anecdòtic que destaquin el gran transvasament de vots de CiU a ERC. No és pas casual.

Font 3 – També a l’octubre del 2013, Vilaweb feia un estudi similar. Primer comparteixo la taula que va publicar (no l’he pogut aconseguir amb millor resolució):

Si mirem la segona columna, CiU té una fuga de vot cap a ERC del 21,5%, i una altra gran fuga cap als indecisos. Si sumem vots en blanc, abstenció i NS/NC obtenim un 19,7%, molt aproximat al 21% que deien els politòlegs del Pati Descobert.

La quarta columna és la del PSC. Cap a on van les fugues? Cap a tot arreu, és un estrip! Però la seva gran fuga és el NS/NC, d’un 18,4%. Si sumem vots en blanc, abstenció i NS/NC obtenim un 31% d’indecisos, molt aproximat al 32% que deien els del Pati Descobert. Després, podem observar com el principal partit beneficiari dels exvotants socialistes és ERC amb un 8%, quatre vegades inferior al sac dels indecisos. El segueixen ICV i C’s amb un 5,7% a cada partit, i un 3,4% que votarien CiU.

Així doncs, la principal fuga de vots del PSC és cap al grup dels indecisos, i no és cert que hi hagi hagut un transvasament massiu de vots del PSC a ERC, negant així el transvasament de vots de CiU a ERC. No és cert que la gran majoria de vots que perd el PSC vagin a ERC, de la mateixa manera que el primer partit al que opten els exvotants socialistes —després dels indecisos— és ERC (el segueixen ICV i C’s). I també es pot dir ben alt, com deia Jaume Clotet, que «la pèrdua de vot del PSC no va cap a partits defensors de la unitat d’Espanya, sinó cap als sobiranistes», ja que els principals partits beneficiaris —després dels indecisos— són ERC i ICV (per aquest ordre).

Quins moviments hi ha hagut aquest darrer any?

És ben segur que en aquest darrer any encara hi ha hagut més transvasaments de vots. A hores d’ara es fa difícil saber quins i com, sense tenir nous estudis en mà. Però el que està clar és que els grans transvasaments ja es van donar, perquè les enquestes del 2013 ja anivellaven ERC a CiU i en alguns casos avisaven del ‘sorpasso’. O és que ara ens vindrà de nou? Les proporcions s’han mantingut!

I també és segur que d’ençà les passades enquestes del 2013, ERC ha crescut lleugerament. Així ho demostren els resultats del passat diumenge. Però els percentatges de creixement òbviament són menors. És probable que alguns indecisos exvotants del PSC (32%) i alguns indecisos exvotants de CiU (21%) s’hagin apropat a ERC. De fet, l’associació de la NEC a ERC pot haver-hi tingut un paper important, per tant és pràcticament segur que ERC ha mossegat més dels indecisos del PSC que dels de CiU, però d’aquí a pensar que s’han mogut els 350.000 vots del PSC cap a ERC…

Actualització d’última hora

Els politòlegs del Pati Descobert acaben de publicar noves dades del període 2012-2014 que confirmen aquest transvasament de vots. Per una banda, es reforça la idea que en aquestes eleccions ERC ha guanyat en territoris que havien estat molt dominats pel PSC. I per l’altra, es reafirma el gran transvasament de vots de CiU a ERC.

En aquells municipis on el PSC perd vots, sembla que ERC puja més (en relació a les eleccions catalanes del 2012).

Transvasament CiU-ERC?

Finalment, les dades a nivell municipal indiquen una molt forta relació entre el percentatge de vot a ERC i el rebut per CiU. El següent gràfic així ho demostra. En aquells municipis on ERC ha guanyat més vots, CiU n’ha perdut més. La tendència és especialment intensa a la província de Barcelona.

En 2 anys, ERC ha mossegat de l’electorat del PSC, i ha mossegat moltíssim de l’electorat de CiU. Hi ha un altre apunt a tenir en compte: on més es pot notar la mossegada d’ERC a CiU és precisament on més han baixat les forces majoritàries. I el PSC ha baixat molt on havia tingut majoria (òbviament no ha pogut baixar on no hi tenia vots!), a la vegada que ERC ha pujat molt a l’àrea metropolitana. I pot haver succeït a la inversa, però amb menor intensitat: on CiU tenia majoria i ha baixat, s’haurà notat més la pujada d’ERC per l’erosió del PSC. Hi ha tots els matisos.

De vivències personals i altres afers

Darrerament he llegit que s’ha vist molts ciutadans castellanoparlants entusiasmats amb ERC en molts barris, i és sabut que ERC ha tingut una forta penetració en barris que sempre havien estat pro-PSC. Però compte, no es pot considerar que tots els castellanoparlants són exvotants socialistes, de la mateixa manera que no tots els votants que tenia el PSC eren castellanoparlants. Creure això és un error.

La percepció de molta gent és que ERC ha guanyat en zones on sempre guanyava el PSC; això, sumat al gràfic inicial ha fet que molta gent a les xarxes socials atribueixi la victòria d’ERC al desgast del PSC. Però cal dir que els casos puntuals no fan l’estadística. És així de simple. [Posats a donar exemples: a Solsona sempre hi havia guanyat Convergència fins que ERC va guanyar per majoria absoluta —fins i tot després d’un tripartit municipal. I què?].

Les percepcions personals són biaixos que convé evitar.

Fem una previsió?

Si el PSC a finals de l’any passat tenia una fuga d’un 32% d’indecisos, i la principal fuga que optava per un partit era ERC (8%): quin és el partit que podria créixer més gràcies als indecisos exvotants del PSC? Doncs segurament, ERC.

És més, si poguéssim saber amb exactitud el transvasament de vots del PSC des del 2013 fins el passat diumenge, podríem arribar a determinar, de manera aproximada, en quin moment la fuga de vots del PSC a ERC s’igualarà a la fuga de vots de CiU a ERC. Encara que matemàticament és difícil que això arribi a passar: l’exvotant socialista té moltes més opcions de vot (ICV, C’s i CiU), mentre que l’exvotant de CiU va clarament i sense embuts cap a ERC.

Les tres principals conclusions:

– La principal font de vots d’ERC són els exvotants de CiU, concretament en l’eix esquerra i centre-esquerra.

– La principal fuga de vots del PSC és l’abstenció i el NS/NC (indecisos).

– El principal partit de fuga de vots del PSC és ERC, en una proporció molt inferior a la dels indecisos.

Fonts:

1. La fuga de vots de CiU (I)

2. La fuga de vots de CiU (II)

3. Triple amenaça de ‘sorpasso’ a CiU, PSC i PP

4. La fuga de votants a Catalunya

5. Cap on se’n van els vots dels partits?

* Que el sobiranisme s’ha mobilitzat més és només una lectura subjectiva. Deixo oberta la porta a l’aportació d’estudis que ho corroborin o ho desmenteixin.

Tweet