Apunts sobre la viabilitat econòmica de Catalunya com a Estat

Un acord històric al Parlament marca l’objectiu de convocar un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya la propera legislatura. És en aquest context de debat polític que sorgeixen preocupacions i dubtes sobre la viabilitat econòmica de Catalunya com a Estat dins de la Unió Europea (UE).

1. Catalunya tindrà més ingressos

Si Catalunya tingués Estat deixaria de patir un dèficit fiscal asfixiant, de tal manera que recuperaria una gran quantitat d’ingressos. El dèficit fiscal és la part dels impostos que Catalunya paga de més en el conjunt de l’Estat espanyol i que no són retornats en forma d’inversió. En proporció, l’Estat es queda el 60% dels nostres impostos, és a dir, que per cada 100 € que paguem només en rebem 40 €. Aquesta pèrdua d’ingressos equival a una mitjana del 8% del PIB català des de l’any 1986; en canvi, els Länders alemanys tenen limitat aquest dèficit al 4%, i el Länd que més contribueix al conjunt de l’Estat Alemany ho fa amb una aportació de 3.663 M€, segons dades del 2011. Una xifra que està molt per sota dels 16.400 M€ que Catalunya aporta a l’Estat, segons dades del 2009 (8,4% del PIB).

2. No es perdrà superàvit comercial

Sovint s’argumenta que amb el dèficit fiscal de Catalunya els ciutadans espanyols tenen més recursos, i que gràcies a aquests poden comprar més productes catalans, beneficiant així el conjunt de comerços de Catalunya. Aquest argument és audaç i de males intencions. Per explicar-ho posant un exemple, és com si un botiguer sortís al carrer i algú li exigís 100 € prestats que després utilitzaria per comprar-li productes a la botiga. Qui hi surt guanyant? El botiguer segur que no. Per tant, no es pot equiparar el dèficit fiscal amb el superàvit comercial que Catalunya té actualment.

3. El boicot no els funcionaria

Una manera que tenen els espanyols de fer xantatge a les decisions polítiques que pren Catalunya és la de fer un boicot als productes catalans. El que potser no sap una gran majoria és que fer boicot no és gratuït, fer boicot costa diners a aquell que el fa. Això va sorprendre Espanya quan va fer boicot al cava català per rebutjar l’Estatut del 2005, doncs al cap de poc temps van haver de tornar a comprar el nostre cava perquè el d’importació era molt més car. A més, mentre va durar el boicot, la indústria del cava català va trobar nous mercats a Alemanya per contrarestar l’efecte del boicot, i el resultat és que actualment el cava català té dos grans mercats i no un. Els boicots sempre són temporals fins que es normalitza la situació.

Si Espanya volgués anul·lar l’impacte positiu d’una Catalunya independent, el 70% dels espanyols haurien de deixar de comprar productes catalans, incloses totes les empreses d’Espanya; i a més, haurien de fer-ho sostingudament. Això és una barbaritat i no se’n sortirien. També cal tenir en compte que el principal mercat de Catalunya ja no és Espanya (46%) sinó la resta del món (54%), i tot indica que la tendència seguirà accentuant aquesta relació.

4. Catalunya i la Unió Europea

Algunes veus vaticinen que una Catalunya amb Estat quedarà fora de la Unió Europea (UE) l’endemà de declarar la independència i que perdrà la moneda euro. Primer, no hi ha cap article al Tractat de funcionament de la UE que digui que un Estat resultant d’una secessió d’un Estat membre en quedi fora. I així de contundents van ser les declaracions de Viviane Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea i membre del Partit Popular Europeu (EPP): «cap llei diu que Catalunya hagi de sotir de la UE si s’independitza». I segon, un Estat pot declarar com a pròpia la moneda que vulgui; per exemple, Andorra no és Estat membre de la UE i utilitza la moneda euro.

5. Superàvit fiscal

A nivell fiscal, una Catalunya amb Estat propi és completament viable. Si restem les despeses addicionals (35.400 M€) pel fet de tenir un Estat als ingressos addicionals (49.018 M€), Catalunya tindria un superàvit anual de 13.617 M€ de mitjana. Aquests càlculs són resultants del període 2006-2009 segons hipòtesis d’un estudi de la Fundació CatDEm.

5.1. Despeses addicionals

El total de despeses d’aquest càlcul inclou les despeses d’Estat: un nou sistema judicial, defensa, política exterior, pensions, serveis socials, foment de l’ocupació, accés a l’habitatge i foment de l’edificació, despeses de la Seguretat Social i Mútues, i empreses públiques de caràcter inversor: AENA, AGESA, AQUAMET, ports de l’Estat, depuradora del Baix Llobregat, infraestructures agràries i infraestructures de transport terrestre i ferroviàries.

5.2. Ingressos addicionals

Per la seva part, els ingressos inclouen els impostos directes: IRPF, impost de societats, impost de renda a no residents i quotes de drets passius; els impostos indirectes: com l’IVA i l’impost sobre primes d’assegurances; i d’altres ingressos varis: organismes autònoms, agències estatals, organismes públics i cotitzacions a la Seguretat Social.

6. Les pensions estarien garantides

La Seguretat Social catalana tindria superàvit i per tant les pensions estarien garantides des del primer moment. Espanya no té un fons per les pensions on va guardant els diners, són els treballadors d’avui els que paguen els pensionistes d’avui; és un sistema de repartiment. D’aquesta manera, els diners que cotitzen els treballadors d’avui desapareixen per pagar els pensionistes. En aquest sentit Catalunya ha tingut un superàvit de més de 8.000 M€ durant el període 2006-2009. De mitjana, en aquests anys la Seguretat Social catalana hauria tingut guanys superiors als 2.198 M€ l’any, que haurien pogut servir, per exemple, per pagar unes pensions més elevades.

7. Assumir el deute espanyol?

El deute espanyol l’ha signat el govern espanyol, i per tant és ell qui l’ha d’assumir. Si les relacions resultants de la independència entre Catalunya i Espanya són bones, Catalunya es farà càrrec de la part proporcional del deute, però també haurem de parlar dels actius: la proporció de diners que el Banco de Espanya té dipositats al Banc Central Europeu (BCE), de l’or que Espanya té al Fons Monetari Internacional (FMI), i d’altres empreses públiques espanyoles. Fins i tot es podria argumentar que Catalunya ha contribuït fiscalment a l’Estat amb una aportació de més de 290.000 M€ [el dèficit fiscal] durant el període 1986-2009, motiu pel qual es podria dir que Espanya ha de retornar tots aquests diners. Però si la separació no és amistosa, el deute l’assumirà el govern espanyol. Per tant, en aquest sentit no hi ha ningú que sàpiga si s’haurà d’assumir perquè encara hi ha molt a negociar.

Deixant de banda aquests escenaris per un moment, si Catalunya segueix formant part d’Espanya està assumint de facto la mateixa part proporcional del deute espanyol i, a més, els 16.400 M€ de dèficit fiscal anual per tenir el «privilegi» de tenir els mercats tancats, fruit d’una Espanya intervinguda.

Però què passaria si les negociacions de la separació portessin a assumir el deute? Veus espanyoles han arribat a afirmar que la part proporcional del deute espanyol que Catalunya hauria d’assumir és de 200.000 M€, i això senzillament és mentida: han extret el 20% que diuen que representa Catalunya a l’Estat del total del deute públic espanyol, que són 800.000 M€. Per començar, Catalunya representa un 16% de l’Estat espanyol, no el 20%, i el deute de l’administració central de l’Estat (sense les CA) és de 617.731 M€. Així, la part a assumir seria de 98.800 M€ que és menys de la meitat del què diuen. Si hi sumem el deute de la Generalitat tenim un endeutament del 70% del PIB: un deute que està per sota de la mitjana europea i que seria perfectament assumible.

Conclusió

Catalunya com a Estat és viable des del punt de vista de la hisenda pública i l’endeutament. L’important no és la mida de l’Estat, sinó la seva eficiència.

I quan algú diu que tot anirà molt malament i que Catalunya s’enfonsarà en la misèria només cal recordar aquesta cita: «Si marxeu, esdevindreu un dels països més pobres del món», del rei anglès Jordi III als insurrectes nord-americans quan es van independitzar del Regne Unit.

Tweet