Tothom s’hi ha de sentir còmode

Llegeix aquest article fent-ne una abstracció des de la racionalitat i no des dels apriorismes.

Sobre la llista unitària

El president Mas ha proposat una llista per concórrer en unes eleccions en clau de plebiscit per iniciar un full de ruta que ens porti a la independència; i ha dit, a més, que la proposta és millorable i negociable.

El pilar central de la proposta, ja el sabeu: és el de formar una llista unitària nodrida amb personalitats i experts de la vida civil. Que la llista sigui formada per aquestes persones i no per polítics li dóna una forta transcendència.

I una de les seves virtuts és que, en cas de treure majoria absoluta, el missatge al món seria inequívoc. Això facilitaria el reconeixement internacional d’una Catalunya independent, perquè si el missatge és clar ens legitima. Si no és clar, la comunitat internacional pot optar per donar el suport al govern de l’Estat espanyol. Volem la independència però segur que també volem conservar-la.

Què no és la llista unitària

Al meu entendre, la llista unitària no és una coalició de partits ni una coalició CiU-ERC, sinó una llista transversal amb el suport dels partits. No és el mateix, i el primer tret diferencial n’és el finançament: la llista unitària seria finançada per la societat civil i no des dels partits tradicionals.

Algunes persones diuen que no votaran una llista on hi hagi en Duran. No ho han entès: tota proposta que aparti els partits —fins al punt que només hi donin suport— és l’equivalent a petar-se en Duran i part d’UDC, en el cas de CiU, i és l’equivalent a petar-se l’Herrera, en el cas d’ICV. La fórmula exclou de facto els federalistes que puguin generar dubtes a l’electorat independentista.

És quan anem sense sigles que som imparables

Per mi és boníssim que els partits se n’apartin. La suma de sigles pot acontentar líders però no a la totalitat dels seus electorats. És quan anem sense sigles que som imparables: les tres Diades i el 9N en són la prova. Hem de canalitzar ~1,9 milions de vots (Sí-Sí) del passat 9N perquè la majoria parlamentària sigui incontestable. El periodista Jaume Clotet apuntava que:

La dada: a Catalunya en totes les eleccions i referèndums des del 1980 qui obté 1,8 milions de vots obté la majoria absoluta.

És tracta, doncs, de trobar la fórmula per repetir o millorar el resultat del 9N sabent, a més, que s’hi afegeix l’eix ideològic (esquerres i dretes). És obvi que en aquest període de 18 mesos màxim —això vol dir de 0 a 18 mesos— caldrà governar; i és obvi també que molta gent n’és conscient i que per a ells serà un factor en el moment de votar.

Què hi diu l’eix ideològic

Abans he dit que la llista unitària no és una coalició, i em toca fer un apunt previ als següents. Unir dos partits polítics no equival a la suma dels seus electorats. Es perden vots per la dreta i per l’esquerra. I l’enquesta del GESOP ho recalca, marcant-ne la tendència.

Nota: que l’enquesta del GESOP marqui la tendència del que ja sospitava no vol dir que hagi de ser cert. Recordeu el CEO del 2012, p.e. El moment és excepcional i això desvirtua les enquestes. He llegit debats entre politòlegs sobre la validesa d’enquestes en moments com l’actual, i hi ha opinions de tot tipus. Però no voldria que tinguéssim els mateixos errors que va tenir en Mas el 2012, que va perdre 12 escons quan les enquestes li donaven la majoria absoluta.

A nivell de referèndum vinculant d’independència podríem extrapolar les contradiccions entre les enquestes i els resultats reals al Quebec i a Escòcia. Però com que ho farem a través de candidatures hi ha molts més factors en joc. Per exemple, hauríem d’esbrinar si la llista unitària hi perd més per la fuga de vots o si hi guanya més per l’efecte multiplicador.

La llista unitària és una novetat i no se sap què passarà. Tanmateix, el debat que s’ha generat per la defensa de l’eix ideològic és l’evidència per se que perdríem vots si ho aparquem com si aquest debat no existís. Una evidència és una prova irrefutable i del tot necessària quan cal argumentar la «cosa», i l’evidència la tenim aquí: una llista unitària que crea divisió entre defensors i detractors i que en cas de formular-se només té el suport de dos partits (CiU i ERC).

Aquest debat reclama, amb urgència, una solució. Ens cal una fórmula electoral on hi conflueixin els que defensen legítimament la llista unitària i els que defensen legítimament poder votar des de la sensibilitat ideològica. Fem que tothom s’hi senti còmode, hi sortirem guanyant. He llegit fortes discussions al Twitter, amb bloquejos i insults: acarnissaments entre partidaris i detractors. I fins i tot diria que he vist més durs els defensors que els detractors, bastant més.

Jo he defensat la llista unitària amb positivisme, i he llegit grans articles com el de l’Eduard Voltas (Aprofitem-la, si us plau) que té una gran capacitat de convenciment perquè respira consens en tres eixos; però no tothom ho ha defensat així. Per contra, també he vist gent oposar-s’hi frontalment sense ni tan sols escoltar les virtuts de la llista unitària.

Per tant, una proposta que genera recels i no consens no és tan bona com ens podia semblar, d’entrada, a molts —que potser no érem tants. Els detractors de la llista unitària, per la seva banda, no han presentat cap proposta millor que la de la llista unitària de Mas. I és per això que estic escrivint aquest article, per recuperar el consens entre vosaltres. Wait and see.

Una reflexió més. Si amb la llista unitària ens espolsem de sobre l’electorat federalista, treure’ns l’electorat sensible a l’eix ideològic seria un tret al peu. Justegem, i a la que pugi la participació entrem al fracàs. Cada vot compta, per tant no ens podem permetre la formulació d’artefactes electorals des del wishful thinking ni des del nacionalisme emocional. Raonem i pensem, perquè hem de guanyar el partit.

Contraposem els pros i els contres

Qui explica força bé les virtuts i els defectes de la llista unitària és en Jordi Graupera al seu article: ¿Llista unitària? Els resumeixo aquí, que se sumen al meu argumentari anterior:

Virtuts:
1. La llista unitària clarifica el plebiscit. No hi ha cap dubte que estàs votant independència.
2. L’únic incentiu dels diputats és el de complir amb la independència, ja que aquests no estan vinculats a cap partit que pugui fer-ne desconfiar.
3. L’audàcia de la llista en garanteix el compromís i guanyem credibilitat.

Defectes:
1. No és clar que la llista unitària formada per intel·lectuals, professionals i polítics obtingui més vots que quatre llistes separades.
2. La llista unitària redueix la rivalitat entre Junqueras i Mas. Aquesta rivalitat ens força a ser imaginatius, ens millora.
3. No sabem quina flexibilitat tindrien els diputats unitaris davant d’un atzucac. Els partits poden reunir les bases, però els diputats, com consensuaran les decisions?

Ell diu que els defectes són subsanables. Els que apunta sí que ho són. Però falta el més important: la pèrdua de vots per l’eix ideològic. He pogut llegir a moltes persones que no votaran la llista unitària i que optaran per una altra opció independentista, com ara la CUP, que ja d’entrada queda desmarcada de la proposta de Mas.

Pregunto: ens arrisquem a que molts votin la CUP i que la llista unitària no tingui la majoria absoluta? Potser la tindríem amb la CUP, però llavors ja no seríem un sol bloc sòlid que es reclama, sinó dos partits (el de la llista unitària sense majoria i la CUP), perdent d’aquesta manera el missatge clar i inequívoc que necessitem.

A més, si la CUP se’n desmarca, ja d’entrada és un motiu prou important per buscar una solució millor. Els riscos que els prenguin els valents, el cementiri n’és ple, per cert. Hem d’anar junts, i per anar-hi hem de trobar la manera.

Aquesta és la solució

Què ha de tenir la solució per tenir un consens imbatible? La solució ha de reunir totes les virtuts d’una llista unitària i n’ha de restar els defectes. I això és factible, no en tingueu cap dubte.

La solució és a través de tres llistes sense partits i finançades per la societat civil. Això permetrà que l’independentisme se senti representat en tot l’espectre ideològic: el centre-dreta, el centre-esquerra i l’esquerra.

Per tenir major transcendència han de ser fetes de baix a dalt, si pot ser amb primàries. Les 3D (Diades) i el 9N van tenir un factor comú: es van fer gràcies al voluntariat de milers de persones. Per què ara hauria de ser diferent? I amb el suport d’Òmnium i l’ANC empenyent com han fet fins ara, no entendria que fos d’una altra manera.

Els partits CiU, ERC, la CUP, MES i els que s’hi sumin han de fer un pas enrere. Han de ser tan generosos que han de renunciar a presentar-se i han de donar suport a la llista en la que s’hi sentin més còmodes. Els seus líders poden ser-hi, poden encapçalar les llistes o poden tancar-les. Tant se val.

Les llistes han de ser formades en major proporció per intel·lectuals, professionals i experts que poden ser vinguts de les universitats i de la societat civil, i en menor proporció per polítics. I és bo que sigui així: els partits seguiran sent necessaris quan arribin les eleccions constituents. L’objectiu dels candidats serà el de complir un compromís i després hauran de retirar-se.

El factor comú de les llistes ha de ser clar perquè el missatge continuï sent inequívoc, clar i categòric. Com? Amb un programa compartit i explícit i un sub-programa ideològic per separat. Fins i tot, haurien d’utilitzar els mateixos colors. I els noms de les llistes s’haurien d’assemblar molt, com més millor. Que no quedi cap dubte que som un subjecte polític amb dos/tres/quatre suports.

D’aquesta manera no es podrà parlar de diverses llistes per separat, sinó d’un front popular representat en diversos eixos ideològics. Hem de ser un sol bloc. Sigui com sigui. Es tracta de diluir les línies de separació. Aquesta és la clau. Votar per separat però que es noti que anem junts a cercar el mateix objectiu. Claredat màxima, res de mitges tintes. Cal ser definitori per anar de cara a barraca.

De fet, el pròxim govern serà amb tota seguretat un govern de concentració. Així, el resultat que es doni en llistes separades és el que dictarà quin dels tres eixos ideològics estableix les polítiques econòmiques i socials del govern de la Generalitat, i les altres llistes hauran de donar-hi suport. I òbviament, les decisions que s’hagin de prendre en l’eix independentista les prendran conjuntament, tal i com farien en una llista unitària.

I així és com podem restar els defectes de la llista unitària mentre en garantim les virtuts.

Un apunt final. Aquesta és la primera prova de foc que tenim, doncs millor que tothom se senti còmode en l’autobús que ens ha de dur al principi dels 18 mesos més emocionants: si l’electorat no va a l’aritmètica, l’aritmètica va a l’electorat. Perquè no podem perdre ni un sol vot en aquest camí. Els que hem defensat la llista unitària per les seves virtuts haurem de ser generosos, perquè de solució n’hi ha; i tampoc cal fer-ne un drama. I aquesta podria ser la manera, doncs és el punt de trobament entre defensors i detractors de la llista unitària.

Jo us la deixo aquí escrita i ja la discutireu entre vosaltres. Don’t shoot the messenger, un servidor s’adaptarà al que decideixin els que ho han de decidir, sense manies ni sense fer el llepafils 🙂

La Vanguardia va filtrar ahir dissabte que el dimarts vinent en Junqueras farà una proposta similar a la que explico. Cito en Bernat Dedéu, del seu article d’ahir (llegiu-lo sencer, si us plau):

La bona notícia de tot plegat és que els dos líders del país ens han explicat un pla perfectament racional amb un full de ruta clar cap a la independència.

Hi estic d’acord.

Tweet