Cal receptes econòmiques urgents davant la crisi que sacseja Europa. Però no hi ha receptes econòmiques definitives, sinó que són encertades en funció de les circumstàncies en les quals s’apliquen. Per exemple, algunes propostes concretes van respondre eficientment a les necessitats del seu moment, com el keynesianisme o el neoliberalisme. Això no vol dir que aquestes propostes tornin a funcionar: els dogmatismes s’han d’evitar perquè no hi ha una resposta universal davant de qualsevol circumstància.
A més, per saber cap on anem i quina recepta econòmica apliquem també hem de saber d’on venim. No només per cercar exemples, sinó també per evitar errors que ja s’han comès anteriorment. Intentar fer prediccions és d’obligat compliment pels consellers o ministres d’economia dels diferents governs; en el nostre cas els europeus. Hi ha un refrany, però, que diu que hi ha dos tipus d’economistes: «els que saben que no saben predir el futur, i els que no saben que no saben predir el futur». Aquesta cita convida a plantejar si un tecnòcrata és la millor solució per a un govern en crisi, o si és millor una comissió d’experts. Però per afinar en les prediccions no ens queda altra solució que complementar l’economia i la història perquè, en la pràctica, estem davant del desencís, estem en un moment en el que sembla més útil aplicar normes econòmiques més properes a la improvisació que no pas al progrés.
Aprofundint una mica més sobre allò que cal i allò que s’ha d’evitar en la composició de la recepta màgica, primer és necessari tenir clar de què va la crisi actual. Sobre el com s’ha instal·lat aquí ja se sap i segur que ningú no en té cap dubte. Sobre quin és el principal problema a resoldre amb preferència, ja no sembla tan clar per als governs. La urgència a resoldre és que l’endeutament econòmic estanca la producció i n’esdevé un efecte dominó fàcilment imaginable: els motors econòmics s’ensorren un darrere l’altre. I com que el diner no circula, el teixit social es col·lapsa. Això és el primer que cal evitar.
Què fan els governs? Retallen els pressupostos. En diuen austeritat. El problema de l’austeritat en els pressupostos d’un govern és que la recepta ha de ser més ben encertada que les mesures per sortir de la crisi, perquè si no és així, el diner encara circula menys que amb la crisi. L’austeritat és una recepta a curt termini: és pa per avui i gana per immediatament demà. Tot i així, val la pena diferenciar dos tipus de retallades: les que fomenten l’economia productiva i les que beneficien l’economia especulativa.
Un bon exemple d’austeritat és que el govern d’Alemanya ha reduït en un 40% la despesa militar. El total de mesures els suposa un estalvi de 80.000 milions d’euros. Sense entrar a valorar quines partides garanteixen una reducció dels costos productius i quines no, és important ressaltar que això s’ha fet sense tocar els pressupostos destinats a educació i a investigació. Aquests encara s’han incrementat en 12.000 milions d’euros en la present legislatura.
L’Estat espanyol va apostar per estimular l’oferta agregada, però ho va fer sense sentit productiu: els dos Plan E, autopistes i AVE que no fa servir ningú, i els ‘xecs-nadó’. Unes mesures que no només no han disminuït els costos productius, sinó que han escurat la caixa. Un govern com l’espanyol que té infraestructures d’estat ha tingut l’oportunitat per millorar les xarxes de telecomunicacions, aeroports, recerca, innovació tecnològica, electricitat, distribució energètica, etc., i no ho ha fet.
Un altre exemple que actua en detriment de l’economia productiva és el que vivim actualment a Catalunya. El govern de la Generalitat augmenta impostos a les classes baixes i mitges (taxa de l’aigua, transport públic i universitats) i no a la banca o a la riquesa. A més, suprimeix l’Impost de Successions a les rendes més altes. És dramàtic que la crisi la paguin les persones que utilitzen el transport públic o les classes mitges que volen assegurar-se un futur acadèmic. Això enfonsa la justícia social perquè el diner no circula.
Amb tot això, cal recordar que Catalunya no té un problema de despesa, sinó d’ingressos. Que el 8 o el 9% del PIB de Catalunya se’n vagi a l’Estat i no torni és un despropòsit fet amb mala llet: regulació fiscal de 1986 per Josep Borrell. Per pal·liar aquest greuge, la Generalitat retalla de ple la sanitat pública en favor de la privada. Independentment de si podem prescindir d’una part o no, això vol dir que els catalans, degut a les retallades i al dèficit fiscal que patim, podem acabar tenint una sanitat pública amb pitjors condicions que la mitjana espanyola, i al mateix temps estar finançant una sanitat pública espanyola molt millor que la catalana. Aquest tipus de retallades porten a tenir menys ingressos i uns serveis públics més deficitaris.
Per tant, compte amb l’austeritat perquè si no és encertada i no es prenen mesures a llarg termini, l’economia productiva s’enfonsa. No es pot paralitzar la circulació del diner amb mesures d’austeritat que resten prestacions socials perquè això és matar la capacitat productiva. El que sí que caldria fer és intervenir per la via de l’oferta agregada per rebaixar els costos productius.
Tornant en clau Europea, és evident també que els governs han d’intervenir per solucionar els problemes de l’economia real. Els mercats han demostrat que no s’equilibren per si mateixos. Així doncs, la recepta econòmica haurà de venir des de la regulació política. Ja no es podrà dir que els mercats estan per sobre de la democràcia perquè, al no ser eficients per si mateixos, s’aprova i s’aprovarà lleis que els condicionaran. I si la recepta econòmica no és correcta es pot viure una situació semblant a la que s’ha viscut recentment a Itàlia i a Grècia: l’economia ha tombat les seves democràcies. És un moment sense precedents on el desencís de la contextualització econòmica actual porta a aplicar receptes econòmiques de dubtosa eficiència, amb un risc alt d’equivocar-se i de conduir una Europa insegura i sense lideratge al fracàs.
1 comment so far ↓
Aquesta definició/separació entre retallades oportunes i no oportunes, correctes i incorrectes, té tot el sentit, però per més endavant. No en una situació/tipus de crisi com l’actual. Si aprofitant la crisis es fessin preparatius per impulsar aquestes retallades oportunes a dos o tres anys vista, quan tinguessim un altra cop les fàbriques funcionant a tot rendiment i la gent treballant, hi estaria d’acord. Això es ni menys ni més el que demana Obama (tot i que ell retallaria una mica les pensions i jo, en canvi, pujaria alguns impostos i rebaixaría d’altres).
En canvi, en una situació de fàbriques parades i atur real al 12-15% pots imprimir i gastar a dojo. No es que puguis, ho has de fer. Si la gent vol diners i pagar deute i no vol comprar coses ni serveis, has de fer front a aquesta demanda (es com si la gent demana bicis i no vols fer bicis perquè vols que tinguin cotxes) i imprimir.
En altres paraules, crec que hem de parlar de retallades o distribució fiscal o millores en la producció o subvencions a industries verdes quan el PIB nominal sigui del 7% (3% de creixement, 4% d’inflació). Qualsevol retallada abans d’això té una efecte multiplicador negatiu que destrueix capacitat productiva. Si creiem que després de la crisi no es farà cap canvi, ni tan sols les retallades oportunes, podem fer lleis que implementin aquests canvis si el PIBN supera un cert llindar.
Però actualment, l’única austeritat assumible pel sistema econòmic a Europa és, probablement, un manteniment dels sous al sud a canvi de treballar més per poder exportar al Nord. Però si els sous del Nord no pujen, fins i tot això és una mala opció ja que els deutes són nominals.
Com diu Duncan Black, cal donar diners gratis a la gent i no als bancs. Decidir quant i a qui no és gens clar. No es pot predir què funcionarà millor. DeLong té una gran dita: «In doubt, try everything that does not hurt» S’ha d’anar provant.
Vaja, que si no es paralitza l’austeritat inmediatament i es decideix aviat a qui enviem diners gratis, l’euro no dura ni un any perquè la depressió i la deflació que tenim a sobre destruirà el sistema bancari europeu.
O això crec. Un plaer. (@kilocurie)