Subtítol: L’inici de l’espoli fiscal en una democràcia “moderna”
Sovint es diu que la població catalana està sotmesa a un desequilibri fiscal en comparació amb la resta de la població de l’Estat espanyol. Però això és cert? Analitzem-ho.
Antecedents històrics: s’aprova la LOFCA
El setembre de 1978, l’anomenada ‘Comissió dels 20’ era l’encarregada de consensuar una proposta pel finançament de Catalunya, i dels que en formaven part només Macià Alavedra ambicionava el Concert Econòmic. «Els líders de la resta de partits polítics catalans hi varen tenir una negativa total», diu Jaume Sobrequés, historiador. D’aquesta manera, la proposta del Concert Econòmic no va arribar mai a Madrid.
El resultat de les negociacions entre les diferents regions de l’Estat i Adolfo Suárez va ser la llei que es va aprovar l’any 1980 per tal de regular la distribució econòmica: la ‘Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas’ (LOFCA), o Llei 8/1980.
Es pot saber més sobre aquestes negociacions en un excel·lent documental del programa “30 minuts” que ho explica en detall: Història del cafè (“para todos”), a partir del minut 28.
Regulació fiscal de Josep Borrell (i pacte fiscal I)
Després del període transitori (1980-1986) del finançament de les Comunitats Autònomes (CA), Catalunya havia superat amb èxit la reconversió industrial. En aquest moment, en Josep Borell i Fontelles, que era el Secretari d’Estat d’Hisenda, va gestionar una regulació fiscal per afegir un alt grau de solidaritat interterritorial.
Aquesta regulació fiscal canviava el càlcul del percentatge de participació de les CA en els ingressos de l’Estat. En el període transitori s’havia calculat utilitzant el cost efectiu dels serveis transferits, i a partir del 1987 es calcularia en base a unes variables socio-econòmiques definides a la LOFCA i a l’Estatut del 1979.
L’any 1986 es va fer el primer pacte fiscal, i a partir de l’any 1987, doncs, s’iniciaria el nou model de finançament previst per al quinquenni 1987-1991. Era el primer model de finançament consolidat per a les CA; i el percentatge del PIB del dèficit fiscal català —aquella part que es queda l’Estat i que no retorna en forma de cap inversió— del primer any es va elevar al 6,7%.
Dèficit fiscal segons les últimes balances fiscals calculades per la Generalitat.
- 1986: 6,70% del PIB.
- 1987: 6,90% del PIB. (Inici del model de finançament)
- 1988: 7,40% del PIB.
- 1989: 7,60% del PIB.
- 1990: 8,20% del PIB.
- 1991: 7,90% del PIB.
Model de finançament del 91 (pacte fiscal II)
El 1991 es va pactar de nou el model de finançament de les CA per al quinquenni 1992-1996. El nou model era bàsicament el mateix del de l’any 1986. Per a repartir diners entre les CA s’utilitzaven set variables amb les corresponents ponderacions i cinc regles de modulació.
Algunes d’aquestes variables difícilment es podien encabir a la LOCA, i de fet, de les set variables utilitzades, només tres es cenyien estrictament al text. Les altres variables només eren presumpcions de més cost per prestació de serveis o de dèficits d’infraestructures, i possiblement s’havien introduït per afavorir alguna CA.
En resum: el model feia una certa abstracció de diferències competencials entre CA, fet que era perillós financerament per Catalunya, que tenia més competències que la resta de CA del mateix grup competencial.
Dèficit fiscal segons les últimes balances fiscals calculades per la Generalitat.
- 1992: 8,50% del PIB.
- 1993: 10,00% del PIB.
- 1994: 8,70% del PIB.
- 1995: 7,60% del PIB.
- 1996: 7,80% del PIB.
Model de finançament del 96 (pacte fiscal III)
El 1996 el govern català de Jordi Pujol acordava el Pacte del Majèstic amb el PP d’Aznar. Aquell acord comprenia un seguit de moviments en competències de la Generalitat de Catalunya, com l’abolició de l’obligatorietat de cumplir el servei militar (mili) o la posada en marxa del cos de Mossos d’Esquadra.
El fet més important d’aquell pacte, però, fou el negociament d’un model de finançament per al quinquenni 1997-2001. Es va establir un IRPF autonòmic que va suposar un canvi important en l’estructura del finançament, i es va establir un fons de garantia per assegurar uns mínims en el creixement dels recursos.
Dèficit fiscal segons les últimes balances fiscals calculades per la Generalitat.
- 1997: 7,30% del PIB.
- 1998: 6,70% del PIB.
- 1999: 7,40% del PIB.
- 2000: 7,20% del PIB.
- 2001: 6,70% del PIB.
Model de finançament del 2001 (pacte fiscal IV)
El model de finançament que es posava en marxa a partir de l’any 2002 representava un canvi en relació amb els models vigents fins aleshores, concretament en una modificació important en l’estructura dels recursos. Les trasferències deixen de ser la font principal de recursos i la hisenda de les CA de règim comú es fonamenta en els ingressos impositius.
Aquest model de finançament va estar configurat entorn de dues grans vies d’obtenció d’ingressos: els tributs cedits i el fons de suficiència. La Generalitat de Catalunya percebia els recursos per mitjà de bestretes, i quan finalitzava el procés de recaptació, es liquidaven.
Un dels punts conflictius d’aquest model de finançament és que deixava de tenir el caràcter d’acord quinquennal, motiu pel qual no es preveia una futura revisió del model. Se’l va qualificar com un model de finançament “definitiu”, i va ser vigent en el període 2002-2008.
– Manca de mecanismes d’actualització i de seguiment del model
La fixació de model de finançament podria haver estat bona si s’hagués seguit amb la distribució dels recursos inicial. Aquesta distribució, pactada prenent com a base l’any 1999, era del 45,2% dels recursos per al Govern central i del 54,8% dels recursos per als governs autonòmics.
Però com que no hi havia mecanismes d’actualització i de seguiment del seu funcionament, aquesta proporció va canviar i es va generar un desequilibri vertical. Com que el model no s’actualitzava amb l’increment del nombre d’habitants de Catalunya, l’arribada de gairebé 700.000 immigrants en el període 1996-2006 el model va quedar invalidat.
L’any 2007, el desequilibri vertical de la distribució dels recursos entre el Govern central i la Generalitat de Catalunya s’havia agreujat molt. El Govern central va acabar tenint el 50,4% dels recursos mentre que els governs autonòmics van acabar disposant del 49,6%.
Cal destacar que és el model de finançament que va heretar el tripartit per a governar.
Dèficit fiscal segons les últimes balances fiscals calculades per la Generalitat.
- 2002: 10,00% del PIB.
- 2003: 8,90% del PIB.
- 2004: 8,60% del PIB.
- 2005: 8,30% del PIB.
- 2006: 7,90% del PIB.
- 2007: 8,10% del PIB.
- 2008: 8,50% del PIB.
- 2009: 8,40% del PIB.
L’Estatut es queda sense Concert Econòmic
El setembre del 2005 s’aprovava en el si de la Generalitat (tripartit i CiU) un Estatut que tenia com a pilar central el Concert Econòmic de Catalunya; és a dir, que Catalunya recaptés tots els seus impostos per tal de liquidar el problema del dèficit fiscal. No obstant, el gener de 2006, Artur Mas es carregaria el Concert Econòmic de l’Estatut en el conegut pacte Mas-Zapatero a la Moncloa.
El pacte Mas-Zapatero va posar un topall a qualsevol finançament de Catalunya que vingués per part del govern espanyol. Com bé va manifestar en Ramon Tremosa, economista i Eurodiputat per CiU:
«Después del acuerdo Zapatero-Mas, me parecía que no había suficientes garantías de que se mejorara la financiación y la inversión del Estado en Cataluña.» Ramon Tremosa en una entrevista a l’ABC.
Model de finançament del 2009 (pacte fiscal V)
L’Estatut retallat ja no comprenia el Concert Econòmic i el Govern de la Generalitat va tenir motius per començar a negociar un nou model de finançament per a Catalunya. Aquestes negociacions van durar anys i van finalitzar el juliol de l’any 2009. El model de finançament es va resoldre en el pacte Castells-Zapatero.
El Conseller d’Economia, Antoni Castells, tenia l’alineació perfecta per negociar amb els seus homònims a Madrid, el PSOE. Malgrat aquesta sincronia que hi havia entre socialistes catalans i espanyols, les negociacions no foren del tot satisfactòries perquè l’Estatut retallat portava el topall imposat pel pacte Mas-Zapatero, com he esmentat en el punt anterior.
Aquest model de finançament es caracteritza per l’increment dels recursos globals fruit d’una dotació addicional de recursos per part de l’Estat; l’estructura d’ingressos basada en una cistella d’impostos i un fons d’anivellament; l’existència d’uns fons d’ajustament que tanquen i fan viable la implementació del model (fons de convergència i fons de suficiència); i els mecanismes de seguiment i actualització.
- 2010: 8,50% del PIB.
- 2011: 7,70% del PIB.
En data d’avui encara no hi ha les xifres oficials calculades sobre el dèficit fiscal dels anys 2012 i 2013.
Les previsions d’un futur finançament (pacte fiscal VI)
[Actualitzat a l’agost del 2012] El 25 de juliol de 2012 es va aprovar al Parlament de Catalunya una proposta de pacte fiscal amb un ampli consens: CiU, ERC, ICV-EUiA i Joan Laporta.
[Actualitzat al setembre del 2012] Aquesta proposta preveia la gestió de tots els tributs, la plena capacitat de l’Agència Tributària de Catalunya, capacitat normativa total de la Generalitat sobre tots els impostos, una aportació pactada amb l’Estat pels serveis que presta a Catalunya i una altra en concepte de solidaritat amb la resta de territoris, sense que faci perdre, però, posicions a Catalunya. Rajoy no la va acceptar.
Es pot trobar la proposta completa a la pàgina del Parlament de Catalunya.
Per a més informació pot consultar el web de la Generalitat de Catalunya, on hi ha publicada una extensa bibliografia sobre el finançament autonòmic que comprèn articles i treballs publicats pel Departament d’Economia i Finances.
També recomano:
- L’explicació d’en Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra, en una edició del programa Singulars «El dèficit fiscal reiterat és dèficit social.»
- L’article de Xavier Sala i Martín «Déficit y Exageraciones Fiscales», del 1999. Desmonta l’argument que diu que el dèficit fiscal és bo per a Catalunya perquè els ciutadans de la resta de l’Estat compraran més productes catalans.
0 comments ↓
Trackbacks/Pingbacks