Subtítol: Greuge comparatiu econòmic
En un article anterior vaig explicar l’inici de l’espoli fiscal català en el marc de l’actual període democràtic de l’Estat espanyol. En el present article pretenc analitzar el greuge comparatiu econòmic com a conseqüència de l’impacte que està tenint el dèficit fiscal sobre la societat catalana.
La publicació més recent de les balances fiscals demostra que Catalunya pateix un espoli fiscal de mitjana del 8% des de 1986. Aquestes balances han estat calculades per la Generalitat de Catalunya i publicades pel Conseller d’Economia Andreu Mas- Colell, que xifra el dèficit fiscal català del 2009 en 17.000 milions d’euros l’equivalent al 8,4% del PIB.
Això vol dir que cada any, de la butxaca d’un català —des del que acaba de néixer fins el més gran— en surt 2.250 euros. Aquesta quantitat de diners no li és retornada en forma de cap despesa. Si això ho calculem basant-nos en una família catalana que de mitjana té uns quatre membres, estem parlant de 9.000 euros anuals. O dit d’una altra manera: un milió i mig de les antigues pessetes.
Com que aquest dèficit fiscal es manté des de la reforma fiscal de Josep Borrell de l’any 1986 —explicada en un apartat de l’article anterior— trobem que una família de quatre membres perd, en xifres constants i durant aquests 26 anys (86-2012), uns 234.000 euros.
A més, si a aquesta xifra hi sumem l’interès compost d’allò que ha deixat d’ingressar fruit de no haver-ho tingut al compte bancari, estem parlant d’una quantitat de 304.000 euros. És una quantitat de diners que de tenir-la a no tenir-la, hi ha una gran diferència.
L’espoli fiscal acumulat des de l’any 1986 fins el 2009 —23 anys de dèficit fiscal— és de 290.000 milions d’euros, l’equivalent al triple del que la Unió Europea ha aportat en ajuts a l’Estat espanyol.
L’espoli fiscal català comparat amb el Pla Obama
Es diu que el Pla Obama és el pla econòmic més gran de la història de la humanitat. Aquest pla li va costar a cada ciutadà nord-americà, en concepte d’impostos, la xifra de 2.300 euros.
Per tant, cada ciutadà nord-americà va pagar per un cop a la seva vida i en situació de crisi, 2.300 euros en impostos que li son retornats en forma de despesa pública. En canvi, cada ciutadà català paga anualment i sense crisi una despesa de 2.250 euros que no li són retornats de cap despesa, des de 1986! O dit d’una altra manera, cada ciutadà que viu a Catalunya financia a l’Estat espanyol un Pla Obama cada any.
Limitar l’aportació dels territoris al govern central
L’Alemanya federal sortida de la Segona Guerra mundial va imposar a alguns lànders alemanys un dèficit fiscal d’un 5% del PIB per tal d’equilibrar l’economia entre els territoris més productius i els més perjudicats per la guerra. Es va aplicar aquesta mesura durant un període concret. Actualment Alemanya té limitat el dèficit fiscal dels lànders al 4% del PIB, els EUA al 2,5%, i el Canadà i Austràlia ho tenen limitat al 2% del PIB.
Catalunya, en canvi, aporta a l’Estat espanyol una mitjana del 8% del PIB des de 1986, i això que la Guerra Civil espanyola ja es va acabar fa més de 70 anys.
Subtítol: L’inici de l’espoli fiscal en una democràcia “moderna”
Sovint es diu que la població catalana està sotmesa a un desequilibri fiscal en comparació amb la resta de la població de l’Estat espanyol. Però això és cert? Analitzem-ho.
Antecedents històrics: s’aprova la LOFCA
El setembre de 1978, l’anomenada ‘Comissió dels 20’ era l’encarregada de consensuar una proposta pel finançament de Catalunya, i dels que en formaven part només Macià Alavedra ambicionava el Concert Econòmic. «Els líders de la resta de partits polítics catalans hi varen tenir una negativa total», diu Jaume Sobrequés, historiador. D’aquesta manera, la proposta del Concert Econòmic no va arribar mai a Madrid.
El resultat de les negociacions entre les diferents regions de l’Estat i Adolfo Suárez va ser la llei que es va aprovar l’any 1980 per tal de regular la distribució econòmica: la ‘Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas’ (LOFCA), o Llei 8/1980.
Es pot saber més sobre aquestes negociacions en un excel·lent documental del programa “30 minuts” que ho explica en detall: Història del cafè (“para todos”), a partir del minut 28.
Regulació fiscal de Josep Borrell (i pacte fiscal I)
Després del període transitori (1980-1986) del finançament de les Comunitats Autònomes (CA), Catalunya havia superat amb èxit la reconversió industrial. En aquest moment, en Josep Borell i Fontelles, que era el Secretari d’Estat d’Hisenda, va gestionar una regulació fiscal per afegir un alt grau de solidaritat interterritorial.
Aquesta regulació fiscal canviava el càlcul del percentatge de participació de les CA en els ingressos de l’Estat. En el període transitori s’havia calculat utilitzant el cost efectiu dels serveis transferits, i a partir del 1987 es calcularia en base a unes variables socio-econòmiques definides a la LOFCA i a l’Estatut del 1979.
L’any 1986 es va fer el primer pacte fiscal, i a partir de l’any 1987, doncs, s’iniciaria el nou model de finançament previst per al quinquenni 1987-1991. Era el primer model de finançament consolidat per a les CA; i el percentatge del PIB del dèficit fiscal català —aquella part que es queda l’Estat i que no retorna en forma de cap inversió— del primer any es va elevar al 6,7%.
Dèficit fiscal segons les últimes balances fiscals calculades per la Generalitat.
- 1986: 6,70% del PIB.
- 1987: 6,90% del PIB. (Inici del model de finançament)
- 1988: 7,40% del PIB.
- 1989: 7,60% del PIB.
- 1990: 8,20% del PIB.
- 1991: 7,90% del PIB.
Model de finançament del 91 (pacte fiscal II)
El 1991 es va pactar de nou el model de finançament de les CA per al quinquenni 1992-1996. El nou model era bàsicament el mateix del de l’any 1986. Per a repartir diners entre les CA s’utilitzaven set variables amb les corresponents ponderacions i cinc regles de modulació.
Algunes d’aquestes variables difícilment es podien encabir a la LOCA, i de fet, de les set variables utilitzades, només tres es cenyien estrictament al text. Les altres variables només eren presumpcions de més cost per prestació de serveis o de dèficits d’infraestructures, i possiblement s’havien introduït per afavorir alguna CA.
En resum: el model feia una certa abstracció de diferències competencials entre CA, fet que era perillós financerament per Catalunya, que tenia més competències que la resta de CA del mateix grup competencial.
Dèficit fiscal segons les últimes balances fiscals calculades per la Generalitat.
- 1992: 8,50% del PIB.
- 1993: 10,00% del PIB.
- 1994: 8,70% del PIB.
- 1995: 7,60% del PIB.
- 1996: 7,80% del PIB.
Model de finançament del 96 (pacte fiscal III)
El 1996 el govern català de Jordi Pujol acordava el Pacte del Majèstic amb el PP d’Aznar. Aquell acord comprenia un seguit de moviments en competències de la Generalitat de Catalunya, com l’abolició de l’obligatorietat de cumplir el servei militar (mili) o la posada en marxa del cos de Mossos d’Esquadra.
El fet més important d’aquell pacte, però, fou el negociament d’un model de finançament per al quinquenni 1997-2001. Es va establir un IRPF autonòmic que va suposar un canvi important en l’estructura del finançament, i es va establir un fons de garantia per assegurar uns mínims en el creixement dels recursos.
Dèficit fiscal segons les últimes balances fiscals calculades per la Generalitat.
- 1997: 7,30% del PIB.
- 1998: 6,70% del PIB.
- 1999: 7,40% del PIB.
- 2000: 7,20% del PIB.
- 2001: 6,70% del PIB.
Model de finançament del 2001 (pacte fiscal IV)
El model de finançament que es posava en marxa a partir de l’any 2002 representava un canvi en relació amb els models vigents fins aleshores, concretament en una modificació important en l’estructura dels recursos. Les trasferències deixen de ser la font principal de recursos i la hisenda de les CA de règim comú es fonamenta en els ingressos impositius.
Aquest model de finançament va estar configurat entorn de dues grans vies d’obtenció d’ingressos: els tributs cedits i el fons de suficiència. La Generalitat de Catalunya percebia els recursos per mitjà de bestretes, i quan finalitzava el procés de recaptació, es liquidaven.
Un dels punts conflictius d’aquest model de finançament és que deixava de tenir el caràcter d’acord quinquennal, motiu pel qual no es preveia una futura revisió del model. Se’l va qualificar com un model de finançament “definitiu”, i va ser vigent en el període 2002-2008.
– Manca de mecanismes d’actualització i de seguiment del model
La fixació de model de finançament podria haver estat bona si s’hagués seguit amb la distribució dels recursos inicial. Aquesta distribució, pactada prenent com a base l’any 1999, era del 45,2% dels recursos per al Govern central i del 54,8% dels recursos per als governs autonòmics.
Però com que no hi havia mecanismes d’actualització i de seguiment del seu funcionament, aquesta proporció va canviar i es va generar un desequilibri vertical. Com que el model no s’actualitzava amb l’increment del nombre d’habitants de Catalunya, l’arribada de gairebé 700.000 immigrants en el període 1996-2006 el model va quedar invalidat.
L’any 2007, el desequilibri vertical de la distribució dels recursos entre el Govern central i la Generalitat de Catalunya s’havia agreujat molt. El Govern central va acabar tenint el 50,4% dels recursos mentre que els governs autonòmics van acabar disposant del 49,6%.
Cal destacar que és el model de finançament que va heretar el tripartit per a governar.
Dèficit fiscal segons les últimes balances fiscals calculades per la Generalitat.
- 2002: 10,00% del PIB.
- 2003: 8,90% del PIB.
- 2004: 8,60% del PIB.
- 2005: 8,30% del PIB.
- 2006: 7,90% del PIB.
- 2007: 8,10% del PIB.
- 2008: 8,50% del PIB.
- 2009: 8,40% del PIB.
L’Estatut es queda sense Concert Econòmic
El setembre del 2005 s’aprovava en el si de la Generalitat (tripartit i CiU) un Estatut que tenia com a pilar central el Concert Econòmic de Catalunya; és a dir, que Catalunya recaptés tots els seus impostos per tal de liquidar el problema del dèficit fiscal. No obstant, el gener de 2006, Artur Mas es carregaria el Concert Econòmic de l’Estatut en el conegut pacte Mas-Zapatero a la Moncloa.
El pacte Mas-Zapatero va posar un topall a qualsevol finançament de Catalunya que vingués per part del govern espanyol. Com bé va manifestar en Ramon Tremosa, economista i Eurodiputat per CiU:
«Después del acuerdo Zapatero-Mas, me parecía que no había suficientes garantías de que se mejorara la financiación y la inversión del Estado en Cataluña.» Ramon Tremosa en una entrevista a l’ABC.
Model de finançament del 2009 (pacte fiscal V)
L’Estatut retallat ja no comprenia el Concert Econòmic i el Govern de la Generalitat va tenir motius per començar a negociar un nou model de finançament per a Catalunya. Aquestes negociacions van durar anys i van finalitzar el juliol de l’any 2009. El model de finançament es va resoldre en el pacte Castells-Zapatero.
El Conseller d’Economia, Antoni Castells, tenia l’alineació perfecta per negociar amb els seus homònims a Madrid, el PSOE. Malgrat aquesta sincronia que hi havia entre socialistes catalans i espanyols, les negociacions no foren del tot satisfactòries perquè l’Estatut retallat portava el topall imposat pel pacte Mas-Zapatero, com he esmentat en el punt anterior.
Aquest model de finançament es caracteritza per l’increment dels recursos globals fruit d’una dotació addicional de recursos per part de l’Estat; l’estructura d’ingressos basada en una cistella d’impostos i un fons d’anivellament; l’existència d’uns fons d’ajustament que tanquen i fan viable la implementació del model (fons de convergència i fons de suficiència); i els mecanismes de seguiment i actualització.
- 2010: 8,50% del PIB.
- 2011: 7,70% del PIB.
En data d’avui encara no hi ha les xifres oficials calculades sobre el dèficit fiscal dels anys 2012 i 2013.
Les previsions d’un futur finançament (pacte fiscal VI)
[Actualitzat a l’agost del 2012] El 25 de juliol de 2012 es va aprovar al Parlament de Catalunya una proposta de pacte fiscal amb un ampli consens: CiU, ERC, ICV-EUiA i Joan Laporta.
[Actualitzat al setembre del 2012] Aquesta proposta preveia la gestió de tots els tributs, la plena capacitat de l’Agència Tributària de Catalunya, capacitat normativa total de la Generalitat sobre tots els impostos, una aportació pactada amb l’Estat pels serveis que presta a Catalunya i una altra en concepte de solidaritat amb la resta de territoris, sense que faci perdre, però, posicions a Catalunya. Rajoy no la va acceptar.
Es pot trobar la proposta completa a la pàgina del Parlament de Catalunya.
Per a més informació pot consultar el web de la Generalitat de Catalunya, on hi ha publicada una extensa bibliografia sobre el finançament autonòmic que comprèn articles i treballs publicats pel Departament d’Economia i Finances.
També recomano:
- L’explicació d’en Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra, en una edició del programa Singulars «El dèficit fiscal reiterat és dèficit social.»
- L’article de Xavier Sala i Martín «Déficit y Exageraciones Fiscales», del 1999. Desmonta l’argument que diu que el dèficit fiscal és bo per a Catalunya perquè els ciutadans de la resta de l’Estat compraran més productes catalans.
Cal receptes econòmiques urgents davant la crisi que sacseja Europa. Però no hi ha receptes econòmiques definitives, sinó que són encertades en funció de les circumstàncies en les quals s’apliquen. Per exemple, algunes propostes concretes van respondre eficientment a les necessitats del seu moment, com el keynesianisme o el neoliberalisme. Això no vol dir que aquestes propostes tornin a funcionar: els dogmatismes s’han d’evitar perquè no hi ha una resposta universal davant de qualsevol circumstància.
A més, per saber cap on anem i quina recepta econòmica apliquem també hem de saber d’on venim. No només per cercar exemples, sinó també per evitar errors que ja s’han comès anteriorment. Intentar fer prediccions és d’obligat compliment pels consellers o ministres d’economia dels diferents governs; en el nostre cas els europeus. Hi ha un refrany, però, que diu que hi ha dos tipus d’economistes: «els que saben que no saben predir el futur, i els que no saben que no saben predir el futur». Aquesta cita convida a plantejar si un tecnòcrata és la millor solució per a un govern en crisi, o si és millor una comissió d’experts. Però per afinar en les prediccions no ens queda altra solució que complementar l’economia i la història perquè, en la pràctica, estem davant del desencís, estem en un moment en el que sembla més útil aplicar normes econòmiques més properes a la improvisació que no pas al progrés.
Aprofundint una mica més sobre allò que cal i allò que s’ha d’evitar en la composició de la recepta màgica, primer és necessari tenir clar de què va la crisi actual. Sobre el com s’ha instal·lat aquí ja se sap i segur que ningú no en té cap dubte. Sobre quin és el principal problema a resoldre amb preferència, ja no sembla tan clar per als governs. La urgència a resoldre és que l’endeutament econòmic estanca la producció i n’esdevé un efecte dominó fàcilment imaginable: els motors econòmics s’ensorren un darrere l’altre. I com que el diner no circula, el teixit social es col·lapsa. Això és el primer que cal evitar.
Què fan els governs? Retallen els pressupostos. En diuen austeritat. El problema de l’austeritat en els pressupostos d’un govern és que la recepta ha de ser més ben encertada que les mesures per sortir de la crisi, perquè si no és així, el diner encara circula menys que amb la crisi. L’austeritat és una recepta a curt termini: és pa per avui i gana per immediatament demà. Tot i així, val la pena diferenciar dos tipus de retallades: les que fomenten l’economia productiva i les que beneficien l’economia especulativa.
Un bon exemple d’austeritat és que el govern d’Alemanya ha reduït en un 40% la despesa militar. El total de mesures els suposa un estalvi de 80.000 milions d’euros. Sense entrar a valorar quines partides garanteixen una reducció dels costos productius i quines no, és important ressaltar que això s’ha fet sense tocar els pressupostos destinats a educació i a investigació. Aquests encara s’han incrementat en 12.000 milions d’euros en la present legislatura.
L’Estat espanyol va apostar per estimular l’oferta agregada, però ho va fer sense sentit productiu: els dos Plan E, autopistes i AVE que no fa servir ningú, i els ‘xecs-nadó’. Unes mesures que no només no han disminuït els costos productius, sinó que han escurat la caixa. Un govern com l’espanyol que té infraestructures d’estat ha tingut l’oportunitat per millorar les xarxes de telecomunicacions, aeroports, recerca, innovació tecnològica, electricitat, distribució energètica, etc., i no ho ha fet.
Un altre exemple que actua en detriment de l’economia productiva és el que vivim actualment a Catalunya. El govern de la Generalitat augmenta impostos a les classes baixes i mitges (taxa de l’aigua, transport públic i universitats) i no a la banca o a la riquesa. A més, suprimeix l’Impost de Successions a les rendes més altes. És dramàtic que la crisi la paguin les persones que utilitzen el transport públic o les classes mitges que volen assegurar-se un futur acadèmic. Això enfonsa la justícia social perquè el diner no circula.
Amb tot això, cal recordar que Catalunya no té un problema de despesa, sinó d’ingressos. Que el 8 o el 9% del PIB de Catalunya se’n vagi a l’Estat i no torni és un despropòsit fet amb mala llet: regulació fiscal de 1986 per Josep Borrell. Per pal·liar aquest greuge, la Generalitat retalla de ple la sanitat pública en favor de la privada. Independentment de si podem prescindir d’una part o no, això vol dir que els catalans, degut a les retallades i al dèficit fiscal que patim, podem acabar tenint una sanitat pública amb pitjors condicions que la mitjana espanyola, i al mateix temps estar finançant una sanitat pública espanyola molt millor que la catalana. Aquest tipus de retallades porten a tenir menys ingressos i uns serveis públics més deficitaris.
Per tant, compte amb l’austeritat perquè si no és encertada i no es prenen mesures a llarg termini, l’economia productiva s’enfonsa. No es pot paralitzar la circulació del diner amb mesures d’austeritat que resten prestacions socials perquè això és matar la capacitat productiva. El que sí que caldria fer és intervenir per la via de l’oferta agregada per rebaixar els costos productius.
Tornant en clau Europea, és evident també que els governs han d’intervenir per solucionar els problemes de l’economia real. Els mercats han demostrat que no s’equilibren per si mateixos. Així doncs, la recepta econòmica haurà de venir des de la regulació política. Ja no es podrà dir que els mercats estan per sobre de la democràcia perquè, al no ser eficients per si mateixos, s’aprova i s’aprovarà lleis que els condicionaran. I si la recepta econòmica no és correcta es pot viure una situació semblant a la que s’ha viscut recentment a Itàlia i a Grècia: l’economia ha tombat les seves democràcies. És un moment sense precedents on el desencís de la contextualització econòmica actual porta a aplicar receptes econòmiques de dubtosa eficiència, amb un risc alt d’equivocar-se i de conduir una Europa insegura i sense lideratge al fracàs.
