octubre 6th, 2012 — Economia
Un acord històric al Parlament marca l’objectiu de convocar un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya la propera legislatura. És en aquest context de debat polític que sorgeixen preocupacions i dubtes sobre la viabilitat econòmica de Catalunya com a Estat dins de la Unió Europea (UE).
1. Catalunya tindrà més ingressos
Si Catalunya tingués Estat deixaria de patir un dèficit fiscal asfixiant, de tal manera que recuperaria una gran quantitat d’ingressos. El dèficit fiscal és la part dels impostos que Catalunya paga de més en el conjunt de l’Estat espanyol i que no són retornats en forma d’inversió. En proporció, l’Estat es queda el 60% dels nostres impostos, és a dir, que per cada 100 € que paguem només en rebem 40 €. Aquesta pèrdua d’ingressos equival a una mitjana del 8% del PIB català des de l’any 1986; en canvi, els Länders alemanys tenen limitat aquest dèficit al 4%, i el Länd que més contribueix al conjunt de l’Estat Alemany ho fa amb una aportació de 3.663 M€, segons dades del 2011. Una xifra que està molt per sota dels 16.400 M€ que Catalunya aporta a l’Estat, segons dades del 2009 (8,4% del PIB).
2. No es perdrà superàvit comercial
Sovint s’argumenta que amb el dèficit fiscal de Catalunya els ciutadans espanyols tenen més recursos, i que gràcies a aquests poden comprar més productes catalans, beneficiant així el conjunt de comerços de Catalunya. Aquest argument és audaç i de males intencions. Per explicar-ho posant un exemple, és com si un botiguer sortís al carrer i algú li exigís 100 € prestats que després utilitzaria per comprar-li productes a la botiga. Qui hi surt guanyant? El botiguer segur que no. Per tant, no es pot equiparar el dèficit fiscal amb el superàvit comercial que Catalunya té actualment.
3. El boicot no els funcionaria
Una manera que tenen els espanyols de fer xantatge a les decisions polítiques que pren Catalunya és la de fer un boicot als productes catalans. El que potser no sap una gran majoria és que fer boicot no és gratuït, fer boicot costa diners a aquell que el fa. Això va sorprendre Espanya quan va fer boicot al cava català per rebutjar l’Estatut del 2005, doncs al cap de poc temps van haver de tornar a comprar el nostre cava perquè el d’importació era molt més car. A més, mentre va durar el boicot, la indústria del cava català va trobar nous mercats a Alemanya per contrarestar l’efecte del boicot, i el resultat és que actualment el cava català té dos grans mercats i no un. Els boicots sempre són temporals fins que es normalitza la situació.
Si Espanya volgués anul·lar l’impacte positiu d’una Catalunya independent, el 70% dels espanyols haurien de deixar de comprar productes catalans, incloses totes les empreses d’Espanya; i a més, haurien de fer-ho sostingudament. Això és una barbaritat i no se’n sortirien. També cal tenir en compte que el principal mercat de Catalunya ja no és Espanya (46%) sinó la resta del món (54%), i tot indica que la tendència seguirà accentuant aquesta relació.
4. Catalunya i la Unió Europea
Algunes veus vaticinen que una Catalunya amb Estat quedarà fora de la Unió Europea (UE) l’endemà de declarar la independència i que perdrà la moneda euro. Primer, no hi ha cap article al Tractat de funcionament de la UE que digui que un Estat resultant d’una secessió d’un Estat membre en quedi fora. I així de contundents van ser les declaracions de Viviane Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea i membre del Partit Popular Europeu (EPP): «cap llei diu que Catalunya hagi de sotir de la UE si s’independitza». I segon, un Estat pot declarar com a pròpia la moneda que vulgui; per exemple, Andorra no és Estat membre de la UE i utilitza la moneda euro.
5. Superàvit fiscal
A nivell fiscal, una Catalunya amb Estat propi és completament viable. Si restem les despeses addicionals (35.400 M€) pel fet de tenir un Estat als ingressos addicionals (49.018 M€), Catalunya tindria un superàvit anual de 13.617 M€ de mitjana. Aquests càlculs són resultants del període 2006-2009 segons hipòtesis d’un estudi de la Fundació CatDEm.
5.1. Despeses addicionals
El total de despeses d’aquest càlcul inclou les despeses d’Estat: un nou sistema judicial, defensa, política exterior, pensions, serveis socials, foment de l’ocupació, accés a l’habitatge i foment de l’edificació, despeses de la Seguretat Social i Mútues, i empreses públiques de caràcter inversor: AENA, AGESA, AQUAMET, ports de l’Estat, depuradora del Baix Llobregat, infraestructures agràries i infraestructures de transport terrestre i ferroviàries.
5.2. Ingressos addicionals
Per la seva part, els ingressos inclouen els impostos directes: IRPF, impost de societats, impost de renda a no residents i quotes de drets passius; els impostos indirectes: com l’IVA i l’impost sobre primes d’assegurances; i d’altres ingressos varis: organismes autònoms, agències estatals, organismes públics i cotitzacions a la Seguretat Social.
6. Les pensions estarien garantides
La Seguretat Social catalana tindria superàvit i per tant les pensions estarien garantides des del primer moment. Espanya no té un fons per les pensions on va guardant els diners, són els treballadors d’avui els que paguen els pensionistes d’avui; és un sistema de repartiment. D’aquesta manera, els diners que cotitzen els treballadors d’avui desapareixen per pagar els pensionistes. En aquest sentit Catalunya ha tingut un superàvit de més de 8.000 M€ durant el període 2006-2009. De mitjana, en aquests anys la Seguretat Social catalana hauria tingut guanys superiors als 2.198 M€ l’any, que haurien pogut servir, per exemple, per pagar unes pensions més elevades.
7. Assumir el deute espanyol?
El deute espanyol l’ha signat el govern espanyol, i per tant és ell qui l’ha d’assumir. Si les relacions resultants de la independència entre Catalunya i Espanya són bones, Catalunya es farà càrrec de la part proporcional del deute, però també haurem de parlar dels actius: la proporció de diners que el Banco de Espanya té dipositats al Banc Central Europeu (BCE), de l’or que Espanya té al Fons Monetari Internacional (FMI), i d’altres empreses públiques espanyoles. Fins i tot es podria argumentar que Catalunya ha contribuït fiscalment a l’Estat amb una aportació de més de 290.000 M€ [el dèficit fiscal] durant el període 1986-2009, motiu pel qual es podria dir que Espanya ha de retornar tots aquests diners. Però si la separació no és amistosa, el deute l’assumirà el govern espanyol. Per tant, en aquest sentit no hi ha ningú que sàpiga si s’haurà d’assumir perquè encara hi ha molt a negociar.
Deixant de banda aquests escenaris per un moment, si Catalunya segueix formant part d’Espanya està assumint de facto la mateixa part proporcional del deute espanyol i, a més, els 16.400 M€ de dèficit fiscal anual per tenir el «privilegi» de tenir els mercats tancats, fruit d’una Espanya intervinguda.
Però què passaria si les negociacions de la separació portessin a assumir el deute? Veus espanyoles han arribat a afirmar que la part proporcional del deute espanyol que Catalunya hauria d’assumir és de 200.000 M€, i això senzillament és mentida: han extret el 20% que diuen que representa Catalunya a l’Estat del total del deute públic espanyol, que són 800.000 M€. Per començar, Catalunya representa un 16% de l’Estat espanyol, no el 20%, i el deute de l’administració central de l’Estat (sense les CA) és de 617.731 M€. Així, la part a assumir seria de 98.800 M€ que és menys de la meitat del què diuen. Si hi sumem el deute de la Generalitat tenim un endeutament del 70% del PIB: un deute que està per sota de la mitjana europea i que seria perfectament assumible.
Conclusió
Catalunya com a Estat és viable des del punt de vista de la hisenda pública i l’endeutament. L’important no és la mida de l’Estat, sinó la seva eficiència.
I quan algú diu que tot anirà molt malament i que Catalunya s’enfonsarà en la misèria només cal recordar aquesta cita: «Si marxeu, esdevindreu un dels països més pobres del món», del rei anglès Jordi III als insurrectes nord-americans quan es van independitzar del Regne Unit.
setembre 27th, 2012 — Estratègia
La convocatòria d’un referèndum està regulada per l’article 92 de la Constitució espanyola. Aquest article diu que un referèndum d’especial trascendència —com és el cas d’un referèndum d’autodeterminació— ha de ser proposat pel President del Govern espanyol, aprovat al Congrés de Diputats, i finalment és el rei d’Espanya qui el convoca.
Això vol dir que el Parlament de Catalunya no té la competència per convocar un referèndum d’autodeterminació, i que si el convoca està cometent un acte il·legal. En aquest sentit, De Cospedal s’ha dirigit a Mas amb contundència: «l’Estat utilitzarà tots els instruments que té a l’abast per evitar que cometi una il·legalitat». En resum: no és legal que el Parlament convoqui un referèndum d’autodeterminació.
Però compte, que no sigui legal no vol dir que no sigui legítim! És completament legítim que el Parlament de Catalunya convoqui un referèndum d’autodeterminació si aquest és el desig del poble de Catalunya. Desig que, com ja sabem, va ser expressat de forma multitudinària en la manifestació històrica de l’11 de setembre d’enguany, amb més d’1.650.000 persones.
Els manifestants vam reclamar que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa. Ho vam fer perquè volem viure sota una nova legalitat, una legalitat que ens representi. Amb les retallades de l’Estatut i la negativa al pacte fiscal ens han demostrat que no hi cabem a la Constitució espanyola. I això significa que aquesta Constitució, malgrat ser el nostre marc legal, no és el nostre marc legítim!
De fet, les lleis han de canviar per adaptar-se a una evolució democràtica de la població. L’Estat espanyol ens ha dit que no canviarà la seva Constitució per nosaltres, i que ens hi hem d’adaptar. És més, no hi ha ni un mínim de consens disposat a fer-ho, exceptuant alguns militants del PSC! Com pot pretendre una nació, en democràcia, obligar a una altra nació a restar sotmesa sota un marc legal que no comparteix? És una barbaritat que atempta els Drets Humans!
Què cal perquè una llei, a més de ser legal, sigui plenament legítima? Cal que els ciutadans la valorin, i que respectin la norma sense tenir la necessitat de rebutjar-la. Que no s’hagi de fer complir de forma obligada! Ens han donat aquesta oportunitat? No, al contrari! És per això que avui el Parlament de Catalunya ha legitimat, mitjançant una resolució acordada entre CiU i ERC (i després ICV i SI), la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació la propera legislatura. Ens diran que no és legal, ja ho sabem! Però és ben legítim!
setembre 22nd, 2012 — Estratègia Tagged Estat propi, independència
El full de ruta per assolir la independència de Catalunya explicat en forma d’algoritme lògic
Un algoritme (o algorisme) defineix un conjunt finit d’instruccions per executar una tasca o resoldre un problema. I com que Catalunya necessita solucionar un problema, li convé un algoritme que defineixi les instruccions per assolir l’Estat propi. Cal tenir en compte que aquestes instruccions només podrien funcionar en una contextualització política com l’actual, que tots coneixem: possible majoria independentista al Parlament, el CIS diu que l’independentisme és majoria amb un 51%, i l’esperit present de l’11s. Aprofitem-ho!
Es convocaran eleccions anticipades després de dos anys de legislatura. No fer-ho suposaria menjar-nos amb patates el finançament que tenim, que ens rescatin amb els nostres diners, i seguir sotmesos a unes condicions que, ara per ara, per dignitat individual i per dignitat col·lectiva no s’accepten. Així doncs, el més segur és que aquestes eleccions siguin plebiscitàries. Què vol dir això? Que aquestes eleccions serviran per fer una consulta sobre una qüestió d’interès general. A més, davant d’una qüestió tan important és més legítim fer-ho convocant eleccions portant-ho al programa electoral.
Les eleccions plebiscitàries tindran per conseqüència una campanya electoral diferent de les que hem vist fins ara. Caldrà que els programes electorals no tinguin mitges tintes, que siguin definitoris. L’electorat haurà de saber qui està per l’Estat propi i qui no ho està, perquè aquest debat polític és el que hi ha en aquests moments al carrer. El més idoni possiblement seria que es fes una candidatura per l’Estat propi, i això vol dir fer política en majúscules: deixar les sigles a casa i fer un front comú, fora partidismes, només país. Si no és possible, caldrà que els partits exposin un programa de mínims sense ambigüitats. Si finalment això no és possible, arribarem al col·lapse nacional.
Si una de les dues opcions de consens es compleix, ja sigui una coalició o un programa de mínims, faltarà que l’independentisme tregui majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Si no la tenim, aquest Parlament no tindrà sentit perquè no hi haurà punts de govern definits als programes electorals dels partits, de manera que s’haurà de dissoldre i convocar eleccions autonòmiques; novament, col·lapse. Però si es compleix la majoria independentista, els partits polítics podrien posar-se de cara a la feina.
Els partits polítics hauran de redactar una Constitució catalana, o com a mínim un esborrany, perquè no es pot fer un referèndum a cegues. És a dir, si hem de declarar la independència, almenys hem de saber si anirem a parar en una dictadura amb excèrcit, esclavitud i nacionalització de la propietat privada, o si anirem a parar en un democràcia republicana, moderna, integrada de ple dret a la Unió Europea. Un cop redactada la Constitució catalana, els partits polítics procediran a convocar el referèndum per votar-la.
Si en el referèndum guanya l’opció de seguir sent d’Espanya, el Parlament haurà esgotat també la via referendària, haurà de convocar eleccions autonòmiques, s’haurà de dissoldre i ens menjarem amb patates les condicions que Espanya digui. Novament: col·lapse nacional. Però si guanya l’opció de tenir l’Estat propi, el Parlament procedirà a executar el vot del poble, que és declarar Catalunya un Estat independent d’Espanya, sota les condicions que s’hagin establert a la Constitució catalana. Win.
Algorisme per l’Estat propi. En les preguntes «Hi ha majoria?» es fa referència a una majoria favorable a tenir l’Estat propi.
setembre 22nd, 2012 — Estratègia Tagged Catalunya, independència, País Valencià, Ses Illes Balears
L’altre dia vaig publicar a Twitter que si Catalunya esdevenia Estat, li podríem treure la pols al domini .ct. El domini .cat és cultural i fa referència a la llengua catalana, però les nacions amb Estat tenen un domini de dues lletres, i Catalunya té «reservat», per dir-ho d’alguna manera, el .ct.
Als pocs minuts algú em va respondre que parlar de Catalunya i no de Països Catalans és regionalisme. I tenia raó. De fet, sempre he defensat els Països Catalans com a nació, i per això, en part, em va saber greu que algú m’ho hagués de replicar. Però fet i fet, estava parlant tècnicament en un context polític actual, i vaig concloure que buscar el domini .pc (de Països Catalans) era perseguir una quimera perquè al País Valencià el domini més usat és el .com i després el .es, però el .cat s’utilitza molt poc. Serà molt difícil que si no usen el .cat, vulguin usar el .pc.
El cas és que aquesta persona era més d’esquerres que jo, i em va donar a entendre que la independència de Catalunya sense la resta de territoris «catalans» era construir una nació a mitges, i que si d’ell depengués, seria preferible buscar la independència dels Països Catalans en bloc, com una sola peça; fins i tot aturant el procés d’independència de Catalunya. Això és una temeritat!
Siguem sincers, és molt més fàcil declarar la independència de Catalunya primer i que després, si volen i finalment se senten identificats amb nosaltres, s’hi annexionin els altres territoris, que no pas buscar alguna relació que pugui unir els territoris del País Valencià, Ses Illes Balears, la Franja de Ponent o el Principat d’Andorra amb Catalunya.
Per començar, perquè els valencians, els balears i els aragonesos no se senten identificats amb els catalans. Tampoc consideren que el català sigui la seva llengua, sinó el «valencià», el «balear», o l’«aragonès oriental», que són variants dialectals del català, però els seus governs ho diferencien radicalment del català. En aquest sentit, han aconseguit dividir-nos. En canvi a Andorra que no hi governa el PP i té estat, no es parla d’andorrà sinó de català; i, a més, n’és la llengua oficial. A Catalunya, el fet que CiU capitalitzés el vot nacionalista just entrada la democràcia va evitar que ho fes l’alternativa de dretes espanyola vestida amb pell de xai, tal i com va passar a Galícia, País Valencià i Ses Illes Balears.
Després, perquè a Catalunya hi ha una majoria que, segons el CIS, està a favor de la independència; cosa que perdríem ara mateix si busquem sumar la població favorable al ‘no’ a la població de Catalunya favorable al ‘sí’. Estaríem regalant, literalment, l’esperit independentista de l’#11s2012 de Catalunya. O dit d’una altra manera, al PP només li hauria fet falta governar en aquests territoris per impedir la independència de Catalunya.
Si imaginem un escenari en el que tots els territoris dels Països Catalans assoleixen l’Estat propi —comptant Andorra que ja el té—, si ens uníssim, tampoc podríem parlar de Països Catalans. Hauríem de buscar un nom nou que permetés que els ciutadans d’aquest territori s’hi poguessin sentir identificats: ni Confederació Catalana, ni Estats Units pel Català, ni cap altre nom imaginari que contingui ‘català’. Un nom que els representi a tots.
Tot i així, en el cas que el Parlament de València declarés l’Estat valencià, que el de la Franja declarés l’Estat franjolí, que Catalunya declarés l’Estat català, que Ses Illes declaressin l’Estat balear, i tot això sumat a l’Estat andorrà, quina necessitat hi ha de construir un imperi a l’espanyola? Sincerament, penso que cada Parlament és sobirà i representa els seus votants. Busquem ponts democràtics de Parlament a Parlament, però no pretenguem imposar res en un context polític com l’actual! O és que algú gosa dir que Nicaragua ha de ser governada per Espanya —o amb Espanya, confederalment— abans que ser governada per sí mateixa? Les coses evolucionen, els Estats també. Siguem demòcrates!
Al País Valencià, a Ses Illes Balears, a la Franja de Ponent i a la Catalunya Nord hi hem de seguir treballant des de la base, potenciant la recuperació de la llengua catalana i construint una estructura política que representi els ciutadans que hi viuen. Ja són massa els atacs culturals que ens han fet en aquests territoris, i per defensar-los s’hi ha de ser, amb un nou projecte de país i d’Estat. Cal bastir-hi majories!
Però parlar de Països Catalans és un topall que ara mateix impedeix trobar ponts de consens entre els territoris de la nostra nació i que, a més, desvirtua el debat de Catalunya. Deixem que en parlin ells, que s’acostin ells! En temps de crisi, molts veuran en la primavera catalana una opció per llurs territoris. I estic segur que si arriba el cas que ens confederem, trobarem un nom millor que representi, amb encert, el conjunt de la nació catalana. Potser hauran de passar molts anys perquè això arribi —o potser no— però val la pena intentar bastir-hi majories per arribar-hi. La lluita que es perd és que la que s’abandona.
setembre 13th, 2012 — Economia Tagged dèficit fiscal, espoli
Subtítol: La dificultat de tenir el Concert Econòmic
Primer de tot, considero oportú mencionar un article anterior sobre l’inici de l’espoli fiscal des que estem en democràcia, on explico que Macià Alavedra (CiU) va ser el primer de proposar el Concert Econòmic a Barcelona a la ‘Comissió dels 20’, just després del franquisme (1978), tot i que aquesta proposta no va arribar mai a Madrid. També explico que actualment la majoria dels partits catalanistes hi donen suport gràcies a una proposta parlamentària que votaren el passat 25 de juliol de 2012, encara que ERC ja ho vam posar damunt la taula a partir de l’any 1997.
Des que estem en democràcia, la principal dificultat que hem tingut els catalans per aconseguir el Concert Econòmic és que fins ara no hi havia hagut una majoria al Parlament de Catalunya que aprovés demanar-lo a Madrid.
Pel Dret de Conquesta se l’endugueren el 1714
Però el problema no ve d’ara, ni tampoc és culpa de la ‘Comissió dels 20’ pel fet de no escoltar amb atenció les paraules de Macià Alavedra l’any 1978. El problema ve de la Guerra de Successió Espanyola, quan les tropes filipistes assaltaren la resistència de Barcelona. Felip V va implantar el Decret de Nova Planta, que tenia per conseqüència l’abolició dels furs i les constitucions del conjunt dels Països Catalans. Dit en resum, es van endur els nostres furs per Dret de Conquesta.
– El primer motiu: Demanar el Concert Econòmic a Espanya té unes implicacions històriques que van més enllà de capgirar la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) o de reformar la Constitució espanyola: implica a Espanya donar per acabada la validesa del seu Dret de Conquesta sobre Catalunya, ja que haurien de retornar allò que es van endur aleshores. I això Espanya no ho farà mai, té el seu orgull i un esperit imperialista que sobrepassa fronteres.
La gallina dels ous d’or
– El segon motiu pel qual Espanya no voldria donar el Concert Econòmic a Catalunya és evident: li aporta uns ingressos econòmics constants. Tal i com explico en un article anterior, Catalunya aporta al conjunt de l’Estat una mitjana del 8% del seu PIB en concepte de dèficit fiscal, és a dir, aquells recursos econòmics que se’n van a Madrid i que no són retornats en forma de despesa ni d’inversió. I tot això, des de l’any 1986.
– El tercer motiu és que si això ens ho han fet durant tots aquests anys, malgrat que Catalunya hagi acordat 5 pactes fiscals amb l’administració central, justament ara que estan en crisi i que han de complir objectius europeus no pretenen deixar d’ingressar el 8% del nostre PIB. Cal recordar que el PIB del conjunt de l’Estat segueix sent d’1 bilió d’euros anual malgrat la crisi, però el deute públic és de 700 mil milions d’euros, i que sumat al deute bancari, al deute familiar i al deute empresarial es passa de la xifra de 4 bilions d’euros de deute.
És més difícil que la independència
Cal afegir també, en termes de viabilitat, que tenir el Concert Econòmic pot ser més difícil que obtenir la independència, ja que per a obtenir-lo hem d’arribar a un acord entre Catalunya i Espanya, i per a obtenir la independència no. Per a la segona hi ha algunes teories proposades, com el referèndum d’autodeterminació, la proclamació parlamentària, o totes dues coses, però no pretenc analitzar en aquest moment si som majoria o no [és obvi que sí, al carrer i al Parlament].
De moment, Artur Mas anirà a negociar-lo a Madrid el dia 20 de setembre, doncs és la voluntat del Parlament de Catalunya votada el passat 25 de juliol. Com publica avui el Financial Times, també tinc la previsió (i el desig) que Mas tornarà de Madrid amb les mans buides i que per això convocarà un referèndum d’independència. Sobre la resposta de Rajoy, opino que la seva negativa faria aflorar nous independentistes, i en cas que sigui afirmativa els faria disminuir. Per altra banda, Xavier Sala i Martín creu que això ja no ho para ningú —explicat al programa ‘Divendres’ de TV3—, i que la societat catalana ja no s’acontentarà amb el dèficit fiscal resolt.
En definitiva, si tenim en compte la dificultat de tenir el Concert, i recordant el greuge comparatiu econòmic que patim fruit dels cinc pactes fiscals, la solució a la nostra manca d’ingressos passa necessàriament per la independència del nostre país. No hi ha volta de full i el poble la reclama.
Actualització 20/09/2012
Artur Mas acut a la seva cita amb Rajoy a la Moncloa per negociar el «pacte fiscal», que no és altra cosa que el Concert Econòmic o Hisenda pròpia —com anomena CiU— i Rajoy ha estat contundent: no ens dóna el pacte fiscal perquè, diu ell, no cap a la Constitució espanyola. És probable que encara que sigués constitucional, l’executiu de Madrid tindria una altra excusa, i en sortirien moltes més fins a arribar al Decret de Nova Planta de Felip V —encara que no siguin certes—. Així doncs, es posa de manifest que el Parlament de Catalunya ha demanat formalment el Concert Econòmic i que aquest no ha estat concedit.
PD: A nivell anecdòtic, recordo que quan estàvem en campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya (2010), CiU tenia com a proposta estrella el Concert Econòmic. Com que coneixia la dificultat d’aconseguir-lo, vaig voler altertar a través de Twitter que «el Concert Econòmic és impossible», i sense venir a compte, algú em va acusar de mentider, reblant que «ja se sap, que quan vénen eleccions…» Bé, ja se sap, el típic debat en plena campanya electoral. Penso que si jo ho sabia ells també podien saber-ho, però van seguir endavant amb aquest objectiu fins a tenir la Generalitat enara més endeutada.
PD2: També és un bon moment per recordar que Artur Mas va suprimir el Concert Econòmic de l’Estatut del 2005 en el conegut pacte Mas-Zapatero. Va ser al gener del 2006 quan Mas, en un acte de deslleialtat institucional va acudir a la Moncloa per «pactar» la sociovergència amb el President espanyol. Després de suprimir-lo, ERC es va negar a continuar amb un Estatut retallat, i va ser quan es va trencar el primer tripartit, —que va durar 3 anys—. Ara, Mas ha hagut de tornar a la Moncloa per defensar-lo, i com que Rajoy no li ha donat i d’això en depenien els ingressos de la Generalitat, el mandat de Mas s’acaba i haurà durat 2 anys. Deu ser coses del karma.
